De la manera més inesperada, de cop i volta, el debat sobre la llengua ha tornat a revifar amb virulència. Aquesta vegada, el vell contenciós ha sorgit en relació al tractat interestatal que, dòcilment, hem convingut a anomenar Constitució europea. A més a més, ha provocat situacions fins ara inèdites, com l'escenificació governamental de compromís amb la llengua catalana que, tal com els malfiats habituals del terme ja vam prognosticar, era un gest buit de contingut. L'escenificació va anar degenerant fins a culminar en una mena de sarcasme públic: exhibir dos documents exactament iguals que -misteris de la naturalesa- estaven escrits en dues llengües diferents. Això sí: anaven acompanyats d'un enigmàtic certificat que de moment no ha vist ningú. Amb aquesta mofa es van aconseguir dues coses fonamentals des de la perspectiva de l'Estat espanyol (no del PP o bé del PSOE). La primera consistia a mostrar davant d'Europa que el català és un patois no normalitzat que origina conflictes. La segona pretenia ubicar el problema en una via morta, tot reconduint-lo a un enfrontament més o menys folklòric entre comunitats autònomes. Ambdós objectius s'han dut a terme satisfactòriament. L'estratagema del president Maragall -assumir com a propi el text escrit en valencià- va ser brillant. La del tàndem Moratinos / Zapatero, que es va limitar a fotocopiar l'original i entregar-lo per duplicat, va confirmar que el cèlebre talante és potser una modalitat amable de la politiqueria, aquella vella malaltia de la política que, tard o d'hora, acaba fent metàstasi en les institucions. Tot aquest episodi convida a fer-se una llarga llista de preguntes. ¿De debò hi ha algú que encara creu seriosament que el nou govern del PSOE vol avançar cap al reconeixement efectiu de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol? ¿On són ara els qui afirmen que els conflictes d'aquest tipus només eren cosa del PP? ¿I on s'han amagat aquests dies els intel·lectuals que, dia sí i dia també, s'esquinçaven la roba per qualsevol cosa que tingués a veure amb suposats despropòsits lingüístics? ¿On cauen, ara, els defensors del bilingüisme sui generis del Foro Babel, per exemple?; ¿és que potser s'han passat al trilingüisme català-valencià-espanyol? I un filòleg com Juan Ramón Lodares, posem per cas, tan escrupolós en altres assumptes, ¿no té res a dir en una polèmica com aquesta? Un dels poquíssims avantatges d'aquest tipus de confrontacions és que permeten contemplar els veritables objectius de certes persones o grups en aparença preocupats per l'harmonia entre el català i el castellà i el seu marc legal. Si quedava algú -cosa que dubto- que encara s'empassava les habituals rodes de molí, ara deu estar perplex: el llautó s'ha vist de molt lluny. Si el volen veure encara de més a prop: www.forumbabel.net/

De bona fe, molts pensen, en tot cas, que aquest absurd merder només és una conseqüència del poder que actualment detenta la ultradreta blavera, integrada al PP del País Valencià des de fa anys. Aquesta anàlisi, a mig camí entre la ingenuïtat i l'autoengany, em sembla especialment desafortunada. El que ha passat té poc a veure amb els actuals hereus dels qui posaven bombes a la casa de Joan Fuster, i molt, en canvi, amb els qui a còpia de rialletes i talante continuen la feina erosiva envers la cultura catalana dels governs d'Aznar. Fixem-nos bé en l'argúcia legalista -que no argument legal- de Moratinos / Zapatero: "es lo que pone en el Estatuto valenciano", etc. Certament, a l'Estatut de la Comunitat Valenciana hi diu que les dues llengües oficials són el valencià i el castellà. Molt bé. Però, què és, des d'una perspectiva científica, filològica, el valencià? Segons el cent per cent de filòlegs de la galàxia, una varietat dialectal del català, tan digna i respectable com la varietat que es parla a Girona, a Fraga, a Berga, a Maó o al meu poble (la Granja d'Escarp, comarca del Segrià). Així doncs, ¿on rau el problema suposadament legal esgrimit per l'actual govern socialista? ¿És que potser es pensen que a Brussel·les -o a Sebastopol, tant hi fa- ningú no coneix els rudiments de la filologia romànica? ¿Hi ha algú tan tronat que gosi afirmar que el francès que parlen els belgues valons és una llengua diferent de la que es parla a París, per exemple? El govern actual ha de ser respectuós amb el marc constitucional i estatutari vigents, sens dubte, però també amb la lògica, amb la racionalitat, amb la ciència (en aquest cas, amb la filologia). A diferència del que opina Francisco Camps, no hi pot haver cap "voluntat política" que permeti inferir que la terra és plana o que els triangles tenen quatre costats. Miri, ho sento: la terra és rodona i els triangles tenen tres costats. Si el que vol és debatre si la terra és esfèrica en comptes de rodona, anem a un diccionari de sinònims i allí s'acaba la brega, perquè no hi ha res de substancial a parlar.

Una reflexió final. Darrere de tot això hi ha un problema gravíssim, un problema que va molt més enllà de la llengua, i que ja he denunciat en altres ocasions: la pèrdua del paper arbitral de la ciència en la presa de decisions polítiques. En el moment en què s'abandona el referent comú de la racionalitat, aleshores la confusió i el populisme es freguen les mans amb satisfacció. Han triomfat, com en aquest cas. Tot això no surt del no-res: hi ha un brou previ, molt espès, i no té res a veure amb la dreta blavera ni res per l'estil. Des del moment en què la ciència és avaluada com una entitat malèfica, manipulada per les empreses multinacionals o per interesos polítics, etc. el projecte d'una societat emancipada i racional, formada per individus lliures i autònoms, queda tocada de mort. Per què? Doncs perquè aleshores és possible negar qualsevol evidència impunement, ja sigui filològica o de qualsevol altra índole. No, el problema no és la dreta blavera valenciana. El problema és més fondo. Està més enllà de la llengua, i caldria prendre'l en consideració molt seriosament

.