Amb sorpresa he viscut la sorpresa que les paraules de Mayor Oreja han causat -o sembla que han causat- entre el personal catalanesc. Em meravella aquesta estranya militància del nostre país en una desmemòria permanent, com si visqués en el limb de la història, com si l'amnèsia fos una virtut recomanable i no la tendència suïcida que en realitat representa. A qui enganya Mayor Oreja? Aquest bon home, ha estat equívoc alguna vegada? En el llarg periple polític que ja acumula, ha dit alguna cosa conciliadora? Encara més, és Mayor Oreja un desconegut? Només ho pot ser o per a aquells que no tenen cap altre interès per la política que el que es deriva de menysprear-la, o per a aquells que cada dia neixen de nou. Mayor Oreja ha estat el polític més antibasc, més anticatalà i més furibundament espanyolista que ha sorgit del mapa polític espanyol en els darrers anys, i ni tan sols Aznar el guanya en militància ideològica ni en agressivitat verbal. He tingut l'ocasió de debatre parlamentàriament amb ell manta vegades i sempre n'he extret una doble i funesta conclusió: poques vegades unes formes tan suaus amaguen un pensament tan fosc. Fou Iñaki Anasagasti, ja fa uns quants milers d'anys, que m'avisà del personatge quan aquest encara ens semblava, a molts de nosaltres, "algú amb qui podíem parlar". Recordo perfectament les paraules d'Iñaki: "Mucho me temo que lo conocéis poco. En Euskadi lo conocemos mucho y lo padecemos más". Des d'aleshores, sens dubte l'hem anat coneixent i, ai las!, l'hem anat patint... Si l'home és, doncs, tan transparent, com és que no ens vacunem de la seva fogarada dialèctica i una vegada i una altra fem creure que ens hem escandalitzat? El concepte d'escàndol només pot partir de la sorpresa i Mayor Oreja no causa sorpresa. El que Mayor Oreja causa és una fonda, punyent i ja llargament larvada indignació.

La comparativa violentista de Catalunya i Euskadi... Res de nou sota el sol. Si recorden vostès la carregada policial a la Universitat de Bellaterra, que la ministra més pija del regne va manar quan era virreina de Catalunya, l'ínclita Julita García Valdecasas, tal vegada recordaran la compareixença parlamentària de Mayor Oreja, aleshores ministre del departament que s'encarrega de "la calle es mía". A preguntes de qui això signa, preguntes sens dubte suficientment antipàtiques, el ministre no va tenir cap escrúpol a titllar tots els col·lectius alternatius -okupes, independentistes, grups universitaris, moviments antiglobalització, etc...- de batasunització de Catalunya i de procés imparable que ens duria, inevitablement, a un problema catalán de tall violent. A banda de la criminalització a què alegrement va sotmetre tots els joves catalans que no es pentinen amb gomina ni duen camises planxades amb punys i coll de color gavina, el que resultava evident d'aquella compareixença eren dues coses: una, que Mayor Oreja té una concepció irredempta i sens dubte totalitària de l'Estat, i en ella no hi tenen cabuda ni heterodòxies identitàries ni, encara menys, nacions díscoles. I dues, que frisa per estar en peu de guerra, tan còmode en el camp de batalla com incòmode en els espais on es construeixen ponts de diàleg. L'Euskadi còmoda per a Mayor Oreja és la violenta, la que viu sacsejada per sang i fetge, la que no inicia cap altre camí que el camí de la destrucció. En la mateixa línia, i gairebé amb el mateix ímpetu, la Catalunya que parla, que negocia, que pacta, és la Catalunya que no entén. La Catalunya que no vol. I la Catalunya que no sap com combatre. Diria, i ho dic amb un cert coneixement de causa, que Mayor Oreja és un militar, en el sentit ortodox del terme: actua en l'equació atac/defensa, i qualsevol altre panorama el deixa sense capacitat d'autodefensa.

Per això necessita criminalitzar el PNB i, amb la mateixa coherència, necessita criminalitzar tots els partits catalans que no entrin dins l'esquema clàssic espanyol. Si hi ha una Catalunya i una Euzkadi nacionalista o directament sobiranista que no és violenta, com actua? Actua com ho fa, fent creure que tot forma part de la violència, siguin quins siguin els matisos. I, si tot forma part de la violència..., no calen les paraules...

Li he adjudicat el terme piròman en el títol. No en tinc cap dubte. Mayor Oreja és un autèntic piròman que rega amb benzina els espais on s'acumula combustible, i inunda de llumins les papareres territorials on hi ha molt de greuge i molta fatiga. Cerca l'incendi fins i tot en països com Catalunya, on ningú no provoca focs, i en parlar com un bomber està creant el miratge que cerca. Tal vegada no siguem violents, però si ho semblem, ni que sigui en l'interior col·lectiu més opac, ja podem ser tractats com a tals.

La defensa. Sense arribar a la impertinència de donar consells, diria el següent als partits i als països que pateixen la seva provocació: no caure en ella. No caure en els paranys dialèctics que dia rere dia ens munta, com si fos un menyspreable caçador de peces nobles. Mayor Oreja viu de la confrontació, la necessita, l'alimenta i només en la confrontació pren sentit la seva estratègia. Desmuntem-la per la via de fer-la transparent. Cada disbarat, cada agressió verbal, cada provocació que siguin respostes com han de ser: explicant qui és, què cerca i per què diu el que diu tan funest personatge. És un nacionalista extremista i clarament antidemocràtic. Cerca la destrucció de les diferències nacionals perquè no tenen cabuda en l'Espanya que intenta consolidar. I ho diu perquè només a través de la criminalització violenta dels altres troba oxigen per alimentar el que diu. Caure en el parany és abonar-li l'estratègia. De manera que, per autodefensa, que s'ho faci sol. S'ho faci sol i no li aprofiti.