|
La crisi
que ha trasbalsat el país aquestes darreres setmanes
té un aspecte sobre el qual tots hem anat passant
de puntetes fins fa unes poques hores: l'incitador del
famós tres per cent és, tal com ha reconegut
el president Maragall, un editorial d'El Periódico.
Fa mesos, potser anys, encara que no
gaires, que El Periódico ha entrat per
una via que alguns periodistes, jo per exemple, veiem
amb preocupació. No tant pel seu negoci com per
la salut de la informació en general. El diari
ha esdevingut, en temes polítics, un autèntic
diari de partit, del PSC. I un diari de partit molt
sectari, fins i tot dins el PSC. Gairebé inquisitorial.
Però, sobretot, El Periódico ha
aconseguit de suscitar, d'un temps ençà,
una incomoditat notable en un nucli de gent que mai
no l'havíem vist com el nostre diari, però
que tampoc no el posàvem a la casella dels diaris
que no es poden llegir.
Hi insistesc: ells deuen saber què
fan. Malgrat la pluja de milions que rep de les institucions,
El Periódico és d'una empresa privada
i té el dret de definir la seua línia
ideològica i editorial sense intromissions de
ningú. Exactament igual com jo tinc el dret de
no comprar-lo. El problema és que les coses no
són tan senzilles. Tots estem d'acord que l'actuació
d'emissores com ara la COPE, o de diaris com La Razón,
incita una crispació, una incomprensió,
unes confusions interessades, que no són bones
per al funcionament del país, ni de l'estat.
El Periódico no ha arribat encara a aquest
punt, però jo crec que El Periódico
fereix avui la sensibilitat de molta gent d'una forma
difícil de distingir dels exemples anteriors.
O, si més no, això veig en el meu entorn
immediat. En català, a sobre.
Enquestes clarament cuinades al servei
de crear opinió, portades indignes com la del
dia de les eleccions al Parlament, errors monumentals
com aquella edició especial que assenyalava ETA
com a autora dels atemptats de l'11-M, rumors com el
del tres per cent elevats a categoria de notícia,
d'editorial fins i tot, i acompanyats, uns quants dies
després, d'articles explicant que durant anys
havien intentat d'aconseguir-ne alguna prova i no n'havien
trobada cap. S'hi val, a tot? S'hi val, a tot, per què?
Per ser més lliures informativament parlant,
més plurals? O per anihilar un partit polític,
CiU o el PP per exemple, o una persona, Carod-Rovira
per exemple, o una ideologia, el nacionalisme català
per exemple, o una cultura política, això
que en diuen despectivament l'oasi...? S'hi val, a tot?
Potser els responsables d'El
Periódico creuen, efectivament, que s'hi
val, a tot. Però, fins i tot si així fóra,
supose i espere que admetran aquest correu com un indici
de l'estupor i la preocupació que causa la seua
actuació en alguns de nosaltres. No sé
si en molts o pocs. Deixem-ho en mi, concretament.
|