Quan isc del meu poble, camí de Nàquera, he de passar per davant el Mas d'Aguirre. A dintre, s'hi destaca 'La caseta blanca', una construcció pretensiosa en què Vicent Wenceslau Querol, en plena Renaixença, va escriure uns versos valencians que, sense cap inconvenient, va titular 'Rimes Catalanes'. Avui, moltes dècades després, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeixerà que la llengua és una, però encara no l'anomenarà 'catalana'. Vist des del 1975 és un gran pas endavant, però què en pensaria l'home que dóna nom a una de les més grans artèries de València, el Poeta Querol?

Sembla que l'acord de l'Acadèmia dirà alguna cosa així com que 'el valencià' és la llengua que els valencians 'compartim amb Catalunya i les Illes'. S'hi ha arribat després de rebaixar molt les propostes anteriors, en què la paraula 'català' apareixia tímidament, però de forma consistent. Ara no hi apareixerà.

Fa la impressió, per això, que la terminologia és la darrera barricada del PP valencià. A hores d'ara ja no s'aguanta de cap manera negar l'evidència de la unitat de la llengua, però sembla que alguns encara voldrien tapar el nom, per tenir un cert marge de maniobra populista. És una batalla perduda perquè el reconeixement de la unitat acabarà portant al reconeixement de la catalanitat de la llengua, siga amb la fórmula que siga.

Hi ha qui pensa, tanmateix, que cal no precipitar-se i que ja està bé anar a poc a poc. Depèn. Perquè si la timidesa terminològica ha de tornar a servir d'excusa per a crear problemes, aleshores haurem avançat poc. Tem, per exemple, que el reconeixement oficial de la unitat de la llengua vaja acompanyat d'una prohibició de fet de la paraula 'català' i que, en virtut d'això, es reforce la persecució de les universitats o la marginalització dels valencians que preferim anomenar catalana la llengua, com feren Vicent W. Querol o l'enyorat Ovidi Montllor.