Només han tret 89.000 vots però és evident que la irrupció de Ciutadans al Parlament fa baixar rius de tinta. Representen l'entrada al parlament de l'espanyolisme estrident, dels oïdors de la COPE i dels lectors d'El Mundo, de sectors intel·lectuals barcelonins ressentits amb el català, del populisme que en uns altres països acaba derivant a l'extrema dreta. D'acord. Però la seua presència al parlament crec que pot ser positiva.

En primer lloc, perquè existeixen i es mereixen ser al parlament. Ciutadans ha aconseguit d'entrar-hi a base d'un discurs nou, en el to i en la forma, que ha fet forat en uns votants que abans potser votaven formacions espanyoles de to més moderat, especialment el PSOE. I a qualsevol país sempre és bo que qui es guanya una representació pública la puga exercir, amb independència de la seva posició política.

En segon lloc, perquè han demostrat als vells partits que hi ha lloc per a noves opcions. Un discurs nou i directe, que no pensa en els pactes de poder, un finançament important, però no comparable al dels grans partits, el suport de mitjans de comunicació secundaris i un ús prioritari d'internet els han portat on són. Avui la fórmula els ha anat bé, a ells, però demà pot valdre per a uns altres. No per a grups amb voluntat de manar i de decidir governs, però sí per a grupets, més moderns, que aspiren, si de cas, a marcar l'agenda política. Feia dècades que no entrava cap partit nou al parlament, i que avui hi haja sis partits és un bon senyal. Vol dir que n'hi pot haver set o vuit o deu.

Un tercer element positiu de la irrupció de Ciutadans pot ser el de carregar les piles dels oponents. Dit gràficament, ja hi ha un aspirant a Ian Paisley i encara no sabem si hi ha cap aspirant a Gerry Adams. La irrupció de Ciutadans pot incitar una mica la reflexió dins el món sobiranista. La fractura entre CiU i ERC pot ser ara més perillosa que mai. La violenta divisió dels nacionalistes ja fa anys que causa un greu desànim, i ja comença a ser hora de corregir aquesta anomalia. Potser la presència de Ciutadans ajudarà també a posar seny en unes males relacions que molta gent veiem amb estupor.

En tot cas, quart element positiu, l'entrada de Ciutadans al parlament assegura que hi haurà això que en diuen 'debat identitari'. Els qui parlaven d'enterrar-lo i de dedicar-se únicament a la gestió ara ja saben que no podran. Ciutadans plantejarà amb cruesa el debat identitari perquè la seua agenda és identitària... espanyola. I algú haurà de respondre, a les institucions, al debat intel·lectual o a la mobilització cívica. O a tot arreu i alhora. Amb això l'oasi que alguns volien preparar es fa fonedís, fet que és bo també per als qui continuem pensant que aquest nou estatut no resol cap qüestió de fons.

Finalment val la pena de remarcar que Ciutadans és una constatació del fet que, malgrat la nostra incapacitat d'avançar d'una manera substancial, la realitat dista molt de ser allò que l'espanyolisme voldria. L'anàlisi que la redacció de VilaWeb oferia ahir en aquest dossier especial [en pdf] parlava de l'efecte Montréal: no hi ha mai un procés sobiranista que no suscite una reacció radical dels sectors unionistes. És més: aquesta reacció normalment és una pista sòlida per a identificar un procés sobiranista que a vegades els sobiranistes mateixos no saben o no poden explicar. Doncs això.

Evidentment, el fenomen Ciutadans també portarà situacions poc agradables. Hi haurà sectors que trauran una mica més de pit, haurem d'aguantar polèmiques que semblaven superades i és possible, fins i tot, que el PSC i el PP modulen les seues posicions en funció d'aquest fenomen, encara que té un abast massa reduït per a esperar que provoque cataclismes. Però de forma substancial, i fins que d'ací a quatre anys no es corrobore si és una tendència o un mer fet puntual, a mi em sembla que no cal posar-se gaire nerviosos. Això sí: ells (i no parle únicament de Ciutadans) van fent la seua feina i, en canvi, no estic segur que nosaltres sapiguem gaire què fem. Potser hauríem de començar per ací.