Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
ç
 



© Magma3
 
29 de setembre de 2006
Novetats  
   
El problema és de l'Ajuntament, no Elvira Lindo
Vicent Partal
  Vilaweb, 26 de setembre de 2006
   
 

De tota l'esquellada que es va organitzar divendres no n'és pas la culpable Elvira Lindo. Ella simplement es va deixar entabanar per l'alcalde de Barcelona. El mal no és tampoc que parlara en espanyol. Jo no crec que el pregó haja de ser obligatòriament en català, si el pregoner és prou interessant. El mal és, a parer meu, que el cas Lindo torna a evidenciar fins a quin punt l'Ajuntament de Barcelona viu allunyat de la sensibilitat d'una part dels seus ciutadans, i que situacions com aquesta serveixen per demostrar que ja n'estem tips.

El cas Lindo és una cirereta més, especialment frívola, però, fet i fet, una més. No sé per quin motiu ha estat precisament aquesta la que ha servit per destapar la irritació d'un part del veïnat de Barcelona. Però la llista seria inacabable. El menyspreu del catalanisme és una actitud cultivada amb insistència per l'Ajuntament de Barcelona des de fa dècades, i una actitud cada dia més accentuada. I no és veritat que aquesta actitud estiga al servei de cap mena de cosmopolitisme, sinó d'una manera de mirar el món provinciana, sistemàticament enlluernada per Madrid, acomplexada i sectària.

I com que no s'enganyen mai en això, cada any i a cada acte van acumulant presències discutibles, discursos polèmics, si no poca-soltes, brometes innecessàries que molesten, comentaris displicents, mediocres enaltits que es pensen que dient 'bona nit' ja fan prou per acontentar els indígenes. I cansament.

Jo n'estic tip. Barcelona no és una ciutat nacionalista (cap ciutat no és d'un sol 'isme'). Això, ja ho sé. Però també sé que no és real tampoc la Barcelona 'anacional', 'cosmopolita' (és a dir bàsicament espanyola) que, amb tant d'afany i tirant tant de talonari, des del consistori pretenen fer-nos creure que és.

I jo em sent maltractat pel aquest esforç persistent d'amagar la meua part de realitat, la que compartim milers de ciutadans que pensem que Barcelona és la capital del país, que Espanya és un país més i que la seua cultura no és ni més interessant ni menys que la dels qui ens envolten. Una part dels barcelonins no necessitem llegir El País cada matí com si fóra la bíblia que ens ha d'il·luminar, ni pensem que els madrilenys siguen més eixerits per sistema, ni que en sàpien sempre més que nosaltres, ni opinem que l'espanyol siga l'única llengua bona per a anar pel món. Els complexos que els altres tinguen, no vull que me'ls apliquen a mi, i per això reclame que la meua manera de mirar el món també siga presa en consideració. Simplement això.

A Barcelona no tothom combrega amb el discurs cultural de l'ajuntament. Això es pot dir de tots els ajuntaments. Però n'hi ha que saben conciliar el respecte als qui no pensen igual que l'equip de govern amb l'aplicació d'una política cultural marcada, però no ofegosa. I n'hi ha que no. Barcelona fa coses bones en cultura, per exemple les biblioteques o l'aproximació dels xiquets a la música o a la dansa. Però quan parlem de la gran política cultural i, sobretot, de la concreció d'aquesta respecte del propi país, el discurs esdevé monolític, rocallós desagradable, i molts barcelonins ens sentim allunyats, en el millor dels casos, si no expulsats, del model de ciutat que l'ajuntament vol.

L'Ajuntament de Barcelona, el seu equip de govern, té dret de posar l'accent en la política cultural que crega convenient. Però, quan una part de la ciutat arriba a la conclusió que sempre farà una política cultural contra seu, és que hi ha un problema. Com s'ha vist clarament.