El relleu de Pasqual Maragall per José Montilla i tota la recomposició sociològica del PSC que aquest canvi implica fa dies que omple pàgines i més pàgines. Hi ha qui ho considera normal i addueix l'argument que són els 'capitans' els qui aporten els vots. A l'altre extrem hi ha qui diu que s'ha trencat el pacte entre el socialisme catalanista i el PSOE fet durant la transició, i que s'ha trencat en favor del PSOE. Just en aquest ambient, el recurs presentant per Enrique Múgica contra l'estatut té un ressò especial.

Enrique Múgica no és pas un qualsevol. La seua militància socialista, llarga i honorable, ha quedat tocada aquests darrers anys pel seu festeig insistent amb el PP. Ell, que va lluitar contra la dictadura, és un dels socialistes històrics que ha assumit amb menys complexos un dels trets característics dels continuadors de la dictadura (d'aquesta extrema dreta de què parlava Zapatero fa dies), que no és sinó el nacionalisme espanyol més descarat. En aquest context una decisió com la de presentar un recurs de constitucionalitat contra l'estatut no sorprèn. Però inquieta.

Inquieta perquè Enrique Múgica és un representant preclar d'una de les ànimes que conviuen en un partit plural com és el PSOE. No representa el PSOE, del qual és molt allunyat, com és evident. Però també és evident que, quan era dirigent del PSOE, per bé que amb menys virulència, ja se sentia profundament incòmode amb el catalanisme o el basquisme d'algun dels seus companys. I resulta clar que la seua evolució cap al nacionalisme espanyol, com la d'alguns altres companys seus, mostra com és de fina la barrera que separa una part del socialisme espanyol d'una part del franquisme sociològic.

La generació dels Maragall, els Nadal, els Lluch o els Reventós... vivia allunyada d'aquest sector, perquè la formació, el passat i els sentiments més íntims els n'apartaven. A vegades, en l'exercici del càrrec, podien semblar-hi pròxims, però no ho eren ben bé. Fins i tot es podia donar el cas d'un Maragall obertament espanyolista, però amb un projecte propi, rotundament contrari i clarament oposat a l'espanyolisme ranci i unitarista que Múgica representa. En canvi, el nou PSC que emergeix del relleu de Maragall, no crec que se senta tan incòmode amb el nacionalisme espanyol tradicional com s'hi sentien els predecessors.

I no ho dic pas per Montilla precisament, que amb la seua ja coneguda expressió de 'sóc català per decisió' crec que contribueix molt positivament al debat. Però sí per una part de la gent que l'envolta, guanyadora del debat intern i per a la qual la catalanitat és, en el millor dels casos, un accident i, en el pitjor, una molèstia. Sense el contrapès del sector més catalanista del PSC, tinc un motiu de preocupació: saber si el model Montilla es consolidarà o si aquesta serà només la darrera barrera abans que posicions desacomplexadament espanyolistes (incomprensibles ací fins ara) comencen a obrir-se pas dins el socialisme català.