No sé si és per sort o per desgràcia que comencen a quedar, en termes percentuals, pocs ciutadans amb records directes de la Guerra Civil, i encara menys, lògicament, de la preguerra.

No deixa de ser, per tant, una frivolitat, encara que es recolzi en els beneficis de l'hemeroteca, alertar en tals termes sobre la degradació de la vida civil espanyola i sobre la imparable escalada dialèctica de confrontació en termes cada cop més directes en l'al·lusió a la violència objectiva i concreta. ¿Ens il·luminarien els savis amb la seva experiència? Sens dubte, però les substancioses observacions caldria sempre considerar-les tenint en compte la desviació produïda per la por o, encara més, per un sentit de les analogies que la implicació personal podria desvirtuar.

Hi ha un programa a la TV1 dirigit per una que nom Mamen -m'agrada aquest nom- que inclou, d'una banda, individus pretesament liberals, i de l'altra, també pretesament, en les antípodes, d'un carpetovetonisme tan abrupte i recalcitrant que semblen personatges d'una tragicomèdia d'en Jaime Camino o en Vicente Aranda; entre tots destaca la fila del director de la COPE Ignacio Villa, distingit apologeta del feixisme, displicent fins a extrems inaudits amb l'adversari ideològic i argumentador entre d'altres coses sobre la Guerra del 36 en uns termes que en Franco li hauria posat una medalla, fins al punt que sentint-lo un es pregunta per què, en nom de la diversitat informativa i de la igualtat d'oportunitats, no inclouen en la tertúlia un membre d'ETA o de qualsevol facció procliu a la lluita armada, que no és d'altra la condició de tan vodevilesc personatge.

I arribem a una qüestió de fons que alguns semblen entestats a no resoldre: qui és el responsable de les confrontacions armades? Sembla fora de discussió raonable que és qui les comença en termes materials. Preconitzar que els republicans, els partits d'esquerres, els sindicats i els catalanistes van ser responsables de la Guerra Civil és com pretendre que l'acció del mascle que talla el coll a la seva companya està legitimada per la provocació d'ella, hagi estat la que hagi estat i en qualsevol terme imaginable.

Aquí ve la qüestió, perquè el tal Villa no adverteix i amenaça en nom de valors atàvics ni de principis esparveradors. No senyor, el tal Villa fa apocalipsi en nom de la democràcia.

La democràcia en la seva boca és com la santedat en la de la Bibi Andersen, o com l'orgia perpètua en la del cardenal arquebisbe de Madrid: un oxímoron bategant. Si reivindiquen la democràcia aquesta mena de gent, vol dir que el concepte és obsolet, i que cal inventar-ne un altre de seguida perquè el personal no es confongui.

Que les paraules són convencions, i com a tals, dessacralitzades, no fa que deixin de ser les eines de comunicació de què disposem, i quan se'ns espatllen, si no es poden reparar, val més llençar-les i posar-ne de noves.

El concepte de democràcia no és el primer que cal revisar, i no serà l'últim: recordem el de liberal -els liberals eren a la muntanya, combatent en nom de la llibertat contra el poder tirànic establert, encara no fa dos-cents anys-, fins i tot el de socialista -té present l'amable lector com es deia el partit de Hitler?

Un cop se l'han apropiat els feixistes -no es pot en nom de la justícia dels termes dir d'altra manera en Villa, en Jiménez Losantos i encara en Rajoy, en Zaplana i l'Acebes, per no parlar de l'altre que en pau de la FAES hauria de reposar-, i en nom seu exalten un feixisme cada cop més desemmascarat, cal llençar-lo i des dels valors de l'autèntica democràcia, la que serveix per alternar-se en les responsabilitats, la que serveix per governar tenint en compte l'opinió dels altres, que permet pactar les grans qüestions i també les petites, les que toquen més de prop el ciutadà, inventar-ne un altre i posar-lo immediatament operatiu.

També la idea de guerra sembla necessitar una revisió, en d'altres termes, però no pas menys a fons. La guerra és un de tants apartats de les notícies, un capítol de la gran novel·la de la realitat, sempre contingent, sempre mutable.

La guerra és fins i tot un joc virtual, com les carreres de cotxes, el futbol, l'esquí i l'exploració de la jungla. Quants dels nostres conciutadans són -som!- conscients de l'horrorosa, irreparable destrucció de vida, d'expectatives personals, de teixit social i de recursos i béns en general que comporta una guerra? Una societat evolucionada, en nom de la llibertat d'expressió i de la democràcia -la de debò, la d'Atenes, però sense esclaus- deixaria de donar ales als feixistes entestats a destruir la convivència, a amenaçar. En definitiva, a posar límits als apologetes de la guerra.