25 de setembre de 2004

Aquest és un article de risc. M'explicaré: en el passat l'he fet més d'una vegada, i em jugo que els meus bons amics Pere Tió i Vicent Sanchis, respectivament cap d'opinió i director del diari que tenen a les mans, em diguin, ep, noi, què és això, aquí no et paguem perquè ens enviïs textos reciclats. A favor no sé si meu o de qui, però tal com tot seguit veuran, dissortadament, l'article és vell però també és nou, igual com la natura és sempre igual a ella mateixa i això no obstant sempre diferent, sempre canviant. I així també és vella -massa vella- la qüestió que ara em motiva, mal que noves les circumstàncies i les condicions amb què es presenta.
El cas és que el senyor Moratinos, ministre d'Afers Exteriors del govern espanyol, ha ficat la pota. Per inadvertència, per badoqueria -perquè tampoc no es pot estar a totes, però què hi farem, quan ets a la palestra no se't passen per alt relliscades-, ha trepitjat la cua de la bèstia que amb penes i treballs entre tots havien aconseguit adormir, i vet aquí que ara haurem de tornar a discutir si el català i el valencià són dues llengües diferents o no, i si no ho són, com s'ha d'anomenar l'ens lingüístic en qüestió. Ara es reunirà una comissió d'experts per decidir-ho, o si més no per emetre un dictamen que, si no vinculant, se suposa que no podrà ser usat impunement com a paper higiènic.

I jo dic, què cony han de decidir? (Perdonin la rudesa, però més ruda és la realitat.) Algú s'imagina una comissió d'experts reunint-se per decidir que les coses cauen a terra gràcies a la llei de la gravetat, o que dos i dos fan quatre? Tan sols admetre la possibilitat d'elucubrar sobre raons filològiques al voltant de la pretesa diferència com a idiomes del que es parla a Tarragona i el que es parla a Castelló ja és un insult a la intel·ligència, una indignitat de la funció cognitiva a la qual cap ciutadà amb dos dits de front no hauria de dedicar ni tres segons. Aquesta no és ni ha estat mai qüestió per debatre entre lingüistes, sinó en tot cas entre polítics. No s'han de reunir els filòlegs, sinó el senyor Maragall i el senyor Camps (o els respectius valets de chambre). I, per descomptat, si ho fessin no es posarien d'acord, perquè al marge de la seva gràcia com a persones -ho sento, però aquesta és una de les poques coses que em semblen incontrovertibles-, al primer l'assistiria la raó objectiva de la ciència, i a l'altre tan sols el deliri subjectiu de la política.

Com amb els vins, és un mer problema de denominació d'origen. Simpaties polítiques a part, es pot arribar a entendre que els valencians -o per ser justos i exactes, alguns sectors de la societat i les castes dirigents del País Valencià- no vulguin sentir a dir que parlen un idioma que duu el nom del veí, perquè això els fa sentir subsidiaris, etcètera, pel que sigui. Es pot admetre sense fer-ne judicis de valor, però a partir d'aquí tot són absurds i desavantatges que aquests dies han sortit d'una o altra forma, fins i tot en termes materialistes. Entrevistat a la tele, l'altre dia en Vicenç Villatoro justament assenyalava la suprema ruqueria que comporta l'efecte de dividir el terreny potencial d'extensió del domini editorial i dels audiovisuals, i llençar per la finestra una porció tan important del mercat.

Com es poden aturar la irracionalitat i l'estupidesa? No podem agafar pel ganyot una part substancial de la ciutadania del País Valencià, però sí que ens hi podem agafar nosaltres mateixos, cosa que ja no seria un acte de violència sinó de conciliació, amb un aparent sacrifici que a davant dels guanys a qualsevol termini no seria tal. Reitero aquí la proposta que he fet en més d'una ocasió, i tot sigui dit, sense reclamar-ne en absolut la paternitat exclusiva, perquè em consta que ha sortit en diversos moments i sectors: diguem-ne valencià.

Pot semblar una solució salomònica -en el sentit profund: no d'esquarterar la criatura, sinó de donar-la sencera a la mare impostora-, però està assistida per raons històriques i culturals inatacables. En l'Edat Mitjana, període de formació de les llengües romàniques, la cort de València era tan important o més que la de Barcelona, i els poetes que edifiquen la casuística literària de l'idioma -Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Roïs de Corella-, els nostres Dante i Petrarca, sense oblidar la magna construcció novel·lística de Joanot Martorell, són a tots efectes valencians. Per tant, ens recolzem en tants o més arguments objectius per avalar la denominació valencià com per mantenir la de català.

L'única objecció la podrien posar des de Ses Illes Balears, tot i que compartir absència nominal amb la Catalunya Vella podria arribar a enfortir les relacions a dos, i essent més els exclosos que els inclosos, no hi hauria equívocs sobre la natura de la llengua de què es tracta: en aquest sentit no estaríem pitjor de com estem ara dient-ne català. Sempre seria una solució força més dolenta dir-ne catalavalencià (o valenciacatalà), que deixaria fora el balear tot sol. Hauríem d'acabar dient-ne, igual que en el diccionari, catalavalenciabalear? Potser en Màrius Serra hi trobaria la punta, però en els temps que corren, en ple domini de les contraccions dels telèfons mòbils, no sembla una opció operativa.

Recapitulant: que es reuneixin en sessió extraordinària el Parlament de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans, la Infanta catalana, el bisbe, el capità general, trenta pares de la pàtria i els trenta caps de les tantes primeres empreses privades afectades, i s'emeti una declaració solemne proclamant el canvi de nom a tots els efectes. Crec seriosament que mal no en faria cap, i ens trauríem d'una vegada de sobre un problema idiota, enquistat i insoluble. En qualsevol cas, només per veure la cara que els quedaria als blaveros ja valdria la pena.