No hauríem d'estar contents que ETA preferís seure en una taula, a cara descoberta, abans que continuar matant amb caputxes? Potser és que encara espanten més les idees que les bombes.

Últimament passen coses molt estranyes. Resulta que ETA porta gairebé tres anys sense matar i està a punt de declarar una treva indefinida. Doncs bé, això en comptes de generar un clima d'esperança i d'il·lusió, l'únic que ha fet és augmentar la crispació i el mal rotllo. La pau a Euskadi és més a prop que mai, però aquí es veu que l'únic que preocupa és la unitat d'Espanya. I els vots que el PP pugui esgarrapar.

Sembla com si algú preferís viure contra ETA que sense ETA, sobretot si és aquesta ETA de baixa intensitat dels últims anys. És la manera d'evitar el debat, la manera que no es mogui res. El pla Ibarretxe no es podia ni debatre perquè encara existia el terrorisme. Ara ja diuen que després d'ETA tampoc no se'n parlarà, perquè seria donar la raó als terroristes. L'altre argument contra el pla Ibarretxe era que només l'havia votat un 51% del Parlament basc per un 49% en contra. A Catalunya, on mai hi ha hagut violència, l'Estatut el van votar un 90% dels polítics, i a Madrid també l'han deixat net com una patena. La qüestió és no afrontar mai els problemes territorials que té Espanya i anar posant la merda a sota la catifa, fins que arriba un dia -com ara mateix- que l'ambient es converteix en irrespirable.

Si es tanquen totes les portes al diàleg, si es demostra que per la via pacífica tampoc no hi ha res a parlar, aleshores sí que l'Estat donarà la raó als terroristes. No era parlant que la gent s'entenia? O era matant? Els acords de pau no se signen asseguts, tots, en una taula? No es fa així a tot el món? No ho havia intentat el PP quan governava? Ara no, ara els populars recullen firmes perquè tot Espanya pugui opinar en referèndum sobre l'Estatut de Catalunya, però no deixarien mai que el País Basc pogués decidir, també en referèndum, el seu propi futur.

I l'altra cosa és com s'utilitzen políticament els sentiments legítims de les víctimes del terrorisme. Elles han patit més que ningú els estralls d'ETA i han de ser compensades econòmicament i acompanyades moralment, però no es pot deixar que marqui la política antiterrorista algú a qui li han matat el pare o assassinat la filla. Si fa 20 anys el govern hagués tingut una oportunitat com ara de dialogar amb els terroristes, ens hauríem estalviat matances com la d'Hipercor o la de Vic, i moltes víctimes del terrorisme potser encara estarien vives. No creieu que hauria valgut la pena intentar-ho?