|
Aquesta és
una pregunta que ens fem a la Plataforma per la Llengua.
Amb motiu de la presentació dels treballs de
la ponència redactora del nou Estatut d'Autonomia
de Catalunya a la Plataforma per la Llengua, ens hem
reunit amb membres de la ponència de pràcticament
totes les formacions polítiques. El nostre objectiu
en les reunions era ben clar, com ja hem explicat en
d'altres articles: demanar la inclusió de l'obligatorietat
de l'etiquetatge en català dels productes comercialitzats
i distribuïts a Catalunya. I no només en
els fabricats a Catalunya.
Després
de les reunions tenim la impressió que, si bé
no hi havia una predisposició a vetar la inclusió
de l'etiquetatge en català, sí que hi
ha un gran temor de les reaccions que es podrien desencadenar
en el món empresarial, concretament en l'àmbit
de productors i envasadors de begudes refrescants, entre
d'altres. Sense voler entrar a valorar el fet que no
hi ha consciència de la discriminació
lingüística que suposa l'actual situació
del català en l'etiquetatge, resulta curiós
que en els plats de la balança un cert tipus
d'arguments amb un interès lucratiu particular
(el de les empreses) pesés per sobre d'altres
arguments de base més social i de drets.
Un altre
argument contrari a l'etiquetatge en català i
que ja ha esdevingut un clàssic és el
relatiu a l'existència de legislació europea
sobre el tema. En aquest sentit, ja en el moment de
la discussió parlamentària de la llei
de política lingüística, la qüestió
de l'etiquetatge en català dels productes alimentaris
va comportar una sèrie de confusions, una de
les quals la de considerar que el problema es plantejava
perquè el català no era llengua oficial
de la Unió Europea. Hem de tenir en compte que
una de les llibertats fonamentals de la Unió
Europea és la lliure circulació de productes
a l'interior de la Unió i no la imposició
d'unes determinades llengües. És per això
que si a nivell europeu els objectius són la
lliure circulació de mercaderies i la protecció
dels consumidors, en cap cas la inclusió de la
llengua catalana en els productes comercialitzats i
distribuïts hi estaria en contradicció,
sinó tot al contrari, seria un factor de protecció
dels milions de consumidors de l'àmbit lingüístic
català.
La importància
simbòlica de demanar l'etiquetatge en català
dels productes distribuïts i comercialitzats a
Catalunya és molt potent. No és que estiguem
obsessionats amb el tema de l'etiquetatge, com sovint
algú ens ha dit, sinó que pensem que pot
contribuir a normalitzar el paisatge lingüístic
del país i posar fi a una situació de
discriminació única a Europa. A la vegada
que, per la via dels fets, desactivaria els recels,
pors i temors que tenen alguns empresaris i empreses
envasadores i distribuïdores. Potser cal recordar
un fet bàsic i evident, que és que no
per afegir una altra llengua a l'etiquetatge dels seus
productes deixaran de vendre'l, sinó que en tot
cas millorarà la seva atenció i servei
al consumidor, en la mesura que se'n respectaran els
drets lingüístics. Els arguments sobre el
sobrecost que suposaria no tenen gaire fonament. La
mateixa dinàmica del màrqueting i de la
publicitat de la majoria dels productes fa que les etiquetes
es vagin modificant i canviant amb una certa periodicitat.
Quan exposàvem
aquests arguments en les reunions mantingudes amb diferents
grups parlamentaris, en general s'hi estava d'acord.
Llavors, qui no vol l'etiquetatge en català?
Sembla que al davant ens trobem amb els recels que aixeca
canviar una inèrcia de més de 60 anys
d'absència del català en l'etiquetatge.
Els primers 40 anys fou per prohibició, els darrers
20 es deu a una legislació que no s'ha acabat
de desplegar i que no ha volgut trobar alternatives
a una directiva europea que pot tenir diferents interpretacions.
És important recordar, però, que en les
tímides àrees en què ha actuat,
com les denominacions d'origen, els resultats han estat
altament positius. Per resoldre el tema de l'etiquetatge
en català primer cal una actitud clara, ferma
i decidida, que no cedeixi als grups de pressió
i a les inèrcies habituals. Després caldrà
el necessari diàleg i establir la gradualitat
amb què s'aplicarà la norma, però
no té cap lògica acceptar com a bona una
dinàmica de 60 anys de prohibicions i negligències
i perpetuar una situació de discriminació
de la llengua catalana.
|