El 23 de setembre passat a la tarda una tromba d'aigua va deixar caure prop de 200 litres per metre quadrat a la zona de Montpeller, al Llenguadoc. Afortunadament no hi va haver víctimes humanes, però els danys materials van ser considerables. Montpeller, antiga possessió de la corona catalana i lloc de naixement de Jaume I, està situada a poc més de dues hores de cotxe de Girona i a tres de Barcelona, però tot això no va semblar ser causa suficient perquè una notícia d'aquesta envergadura aparegués als mitjans de comunicació catalans. Efectivament, diaris i televisions del país van passar de puntetes o simplement van ignorar la notícia. Algun peu de foto, algun breu o quatre imatges a "El temps", de TV3 i ja n'hi va haver prou. Un any abans, en canvi, unes inundacions similars, però a Andalusia, havien rebut un tractament ben diferent: la majoria de mitjans catalans van destinar a la notícia molt més espai i això que els fets havien passat en una zona situada quatre vegades més lluny.

La qüestió, però, no tindria més importància, sinó fos perquè som davant d'una disfunció que es repeteix cada dia: sistemàticament es dóna molta més importància a tota aquella notícia produïda dins l'àmbit espanyol (un fet que es pot entendre perfectament en el cas dels afers que ens incumbeixen que, no cal oblidar-ho, són molts, però no és el cas) i s'ignora el que passa sovint a la porta de casa. I això val per a tots els àmbits, des d'unes simples notícies de societat, com aquesta de les inundacions de Montpeller fins a les que fan referència a política o al món de la cultura. I aquest no és un fet, naturalment, patrimoni dels informatius, per dir-ho d'alguna manera, sinó que afecta tots els formats i els gèneres periodístics. O no són d'àmbit espanyol, per exemple, gairebé la totalitat dels convidats a un dels programes estel·lars de TV3, La cosa nostra, d'Andreu Buenafuente per parlar d'un dels casos més flagrants de subjugació als referents espanyols?

El filòsof Josep Maria Terricabras ha descrit perfectament l'estrambòtica situació que vivim i que ens porta a anomenar Llevant el País Valencià, quan per a nosaltres el llevant deu ser més aviat Menorca o fins i tot l'Alguer, o a donar per entès que el govern és l'espanyol i no el propi. Diu Terricabras: "Resulta senzillament sorprenent veure com molts periodistes fan exercicis retòrics de catalanisme, però donen pràcticament sempre les notícies espanyoles com a primeres notícies, conviden massivament personatges espanyols en els seus programes, es passen llarguíssimes estones parlant en castellà en programes catalans, celebren les festes de la cultura espanyola com pròpies (com el dia de Sant Valentí o el de Sant Isidre), no distingeixen entre els intel·lectuals espanyols i els catalans i acaben sense saber de quin país parlen quan invoquen el país".

Però per què es dóna aquesta estranya situació? Per què els mitjans del país, amb comptades excepcions, ignoren sistemàticament una realitat tan propera com la nordcatalana o l'occitana? O pitjor, perquè sovint també ignoren la realitat pròpia del país i prefereixen informar i comentar temes i qüestions que l'únic interès que tenen és que són d'interès per a la resta de ciutadans de l'estat? I encara molt pitjor, per què insisteixen a dir-se mitjans catalans si el seu centre d'atenció és a Madrid i els seus referents informatius són sempre i bàsicament els espanyols?

Les respostes a aquest reguitzell de preguntes són, evidentment, múltiples, però es poden resumir en una sola: la manca d'un espai comunicacional català, producte de l'anòmala situació política del país. Aquesta mancança comporta una preponderància gairebé natural dels referents informatius espanyols que arriben sense problemes via agències informatives o pels molts mitjans espanyols que es publiquen i es reben al país i que estan instal·lats des de fa temps en la ment de la majoria dels professionals. Conseqüència immediata de tot plegat, la materialització d'un seguit de despropòsits com els que esmentàvem al principi: parlem de govern central per referir-nos al govern espanyol quan el centre del nostre país no és a Madrid; donem més importància a un mediocre autor espanyol elevat a la categoria de famós per qualsevol magazín de tarda d'Antena 3 TV que a un autor català de reconeguda solvència literària; o simplement, no obrim el Telenotícies Nit amb una primera notícia d'àmbit nacional perquè resulta que queda millor fer-ho amb una d'internacional. I no exagerem, d'exemples com aquests se'n poden trobar dia sí i l'altre també als mitjans de comunicació més importants del país, encara que es publiquin en català, com El Periódico de Catalunya, o emetin en la nostra llengua com TV3.

No es tracta, doncs, com es pot veure, d'un problema de llengua. Es pot fer periodisme i televisió en català però amb referents espanyols. De fet, se'n fa cada dia. Hi ha exemples a dojo. Es tracta d'un problema de mentalitat i, també, és clar, de mitjans. Però quins mitjans farien falta per consolidar un espai comunicacional català? Doncs, d'entrada una agència catalana de notícies, un organisme que incomprensiblement no ha creat la Generalitat de Catalunya en vint-i-tres anys. El govern s'ha limitat a pagar la traducció al català de les agències espanyoles i a assumir de mala gana la gestió d'un projecte amb bones intencions com era Intracatalònia. Tenim, doncs, televisió i ràdio públiques catalanes, però no una agència de notícies amb cara i ulls, una agència que marqui el dia a dia als diferents mitjans com ho fan ara, per exemple, les agències espanyoles; una agència que tingui clars els seus referents culturals i de país; una agència, en definitiva, com la que tenen tots els països normalitzats.

Una agència canviaria coses. Serviria, per exemple, les fotografies de l'acte d'entrega del premi d'Honor de les Lletres Catalanes a l'hora o no enviaria tots els seus fotògrafs a cobrir la visita a Barcelona del cap del govern espanyol, deixant altres notícies importants sense imatges. Una agència canviaria coses, doncs, ja que a partir de servir diàriament uns referents propis aconseguiria si més no, canviar algunes mentalitats de professionals capficats a servir als seus lectors, oïdors o telespectadors, moltes informacions pel simple fet que un diari de Madrid les col·loca en un lloc preponderat a la seva edició digital de la tarda. Però és evident que amb una agència de notícies ben implantada no n'hi hauria prou. Calen moltes més coses, entre elles, consolidar un diari nacional de referència escrit en català i amb mentalitat de país -i que ara no existeix perquè els dos diaris més llegits a Catalunya, El Periódico i La Vanguardia, són pensats i escrits en castellà i es mouen amb referents clarament espanyols i l'Avui és un miratge del que podria haver estat-, però sobretot aconseguir tenir una indústria i uns mitjans audiovisuals potents i, és clar, amb una visió clara del que és i ha de ser el país.

Ja ho diu Josep Gifreu, el catedràtic de Teoria de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), segurament la persona que més temps ha dedicat a estudiar i a teoritzar sobre la necessitat -vital per a la cultura i la llengua catalanes- de tenir un espai comunicacional propi: "La nostra hipotètica integració a Europa com a espai cultural diferenciat no es farà ni a través de de la premsa, ni del llibre, ni del disseny, ni del teatre, ni tan sols d'internet. La nostra expressió bàsica, a Europa i al món, o serà audiovisual o no hi serà". En tot cas, el que també és segur que abans de tot això cal començar de ben avall, definint, per exemple, els termes correctes i informant a partir d'uns referents culturals propis i no per allò que ens marqui l'actualitat d'un territori veí, per molts lligams que hi tinguem. És a dir, ens hem de treure del damunt allò que el mateix Gifreu defineix com "esquizofrenia vital i mental". La qual cosa no és gens fàcil, vist "l'allau de permanents de reclams, d'impulsos, d'imatges, d'estímuls i de missatges" (en paraules de nou de Gifreu) que ens arriben de tots costats.

MIQUEL RIERA
Miquel Riera és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i actual director de la revista Presència.