El sector teatral és un altre dels indicadors que fa temps que ens encén les alarmes (a quatre afeccionats a les "cabòries", tampoc no ens enganyem). El fet és que els teatres d'aquest país no paren de perdre espectadors des de fa anys i les xifres d'espectacles en català, i dels d'autoria catalana, no són precisament per llançar coets. Però per a Daniel Martínez, president de l'associació d'empresaris teatrals (ADETCA), ha estat "una bona temporada". Ho justifica amb una doble figuereta amb salt mortal. Primer considera que les dades d'aquesta temporada són similars a les de l'anterior perquè hi ha hagut menys butaques disponibles, i això s'explica perquè quatre sales han tancat (es veu que el fet que algunes sales tanquin, escurcin la temporada o estiguin pràcticament inactives, no ho valora negativament). Un cop ha establert que aquesta temporada ha estat "igual" que l'anterior, fa la segona figuereta i assegura que, com a molt, es pot parlar d'un cert estancament.

Però espereu-vos a badar la boca que ara ve el salt mortal. Ara que ha establert que no hi ha retrocés, agafa les dades de recaptació, mostra que s'ha incrementat en un 3% (si voleu fer acudits...) i conclou que hem d'estar contents. Magistral. Per reblar el clau i donar peixet a la concurrència, l'amic Martínez va assenyalar que els espectadors d'espectacles en català "ja" van arribar al 43%. Enhorabona, si seguim així, potser arribarem a les dades de la dècada de 1980.

I això que ara tenim star system català gràcies a la televisió, que ha popularitzat unes quantes cares, convertint-les en protagonistes indiscutibles de totes les sèries que produeix d'ençà de l'èxit de Poble Nou el 1992. Llàstima que siguin tan poques, les cares; perquè d'aquesta manera el que ha passat és que molts empresaris teatrals opten per portar a les sales apostes de risc zero amb les quatre cares televisives de sempre al repartiment, i a fer duros, perdó, euros, que som europeus.

I la professió? Bé gràcies, de festa. L'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) celebra enguany el 25è aniversari, un motiu d'alegria que s'ha afegit a l'inesperat increment de les subvencions rebudes l'any passat. En aquest context es veu que no té temps d'adonar-se que, a la professió, li cal una associació que s'ocupi a bastament de molts aspectes més enllà dels purament sindicals; que actuï en les tres direccions que va definir Alfred Lucchetti, fa molts anys, durant la seva presidència, i que havien constituït la columna vertebral de l'ideari de l'entitat: actuació professional, actuació cultural, actuació sindical. Ben al contrari, l'AADPC continua implacable el seu procés de reducció exclusiva a l'àmbit sindical, d'esquena al 49,9% dels votants de les darreres eleccions (l'actual junta va guanyar-les per només 3 vots i jo ho torno a esmentar, malgrat que alguns companys s'esverin cada cop que algú ho recorda) que donaven suport a una candidatura que posava l'accent en la recuperació dels aspectes culturals i professionals.

A hores d'ara, la cosa està tan beneïda que fins i tot la Generalitat ha comès un lapsus ben significatiu a l'hora de concedir la Creu de Sant Jordi a l'Associació (pels 25 anys) i l'esmenta en tots els documents com a "Sindicat AADPC". Curiós, o no. Està bé que la gent de teatre tinguem suport sindical, que estiguem assistits en qüestions laborals (si més no, els pocs que treballen), però aquest país, que encara viu en una situació d'anormalitat institucionalitzada, no es pot permetre que cap agent cultural oblidi o defalleixi de la part de responsabilitat en la construcció d'una "normalitat" cultural que li pertoca.

Amb unes dades com les que reflecteix, any rere any, l'informe d'ADETCA, amb un panorama de teatres mig buits o que tanquen, de gernacions d'actors a l'atur, és vital comptar amb totes les veus disponibles. Esclar que, ara, amb el nou govern, ja no ens caldrà patir per aquestes "cabòries" de construcció de no-sé-què.

En el primer número de la revista de l'AADPC, aparegut l'any 1988, hi havia un article del mestre Ricard Salvat que es titulava Som a Burundi o a la Comunitat Europea? Meditin la resposta... o no. Kwaherini (kwaherini significa adéu en swahili, una de les llengües minoritàries de Burundi).