Estadi del FC Barcelona. Catalunya i Euskadi són a punt d'enfrontar-se després de molts anys. La grada és una festa; seixanta mil persones canten i ballen al ritme d'Els Pets, que, des del centre del camp, han començat a interpretar Bon dia.

És casual que hom hagi triat aquesta cançó? Ben segur que no. Tothom la coneix. Va merèixer un munt de premis i va batre tota mena de rècords, començant per les vendes: 75.000 còpies, una xifra inusitada per al mercat del rock en català. Però això va ser l'any 1997. Per això ens demanem si en aquests nou anys no hi ha hagut cap altra cançó que hagi sonat prou perquè la gent en conegui la lletra. Quedi ben entès que no tenim res en contra del Bon dia ni d'Els Pets, ans al contrari -com ells saben de primera mà-. Ho direm d'una manera més directa: és normal que calgui recórrer a una cançó de fa nou anys per a poder trobar un èxit que tothom conegui? Ras i curt: no. Qualsevol país normal produeix un mínim d'èxits per any que sonen a totes hores per totes les ràdios i que tothom taral·leja a la dutxa.

Què ens passa, doncs? Els experts apunten dos factors determinants. D'una banda hi ha la concentració dels canals de venda de discs en les grans superfícies. Aquests comerços el que valoren és la rotació del producte perquè l'espai a les seves prestatgeries val molts diners. Això vol dir que si un disc no té una rotació elevada no el volen tenir. En conseqüència, els discs que no asseguren grans vendes no tenen pràcticament cap possibilitat d'estar exposats en punts de venda, i el que no està a la venda -lògicament- no es ven. L'altre problema és l'actitud dels mitjans de comunicació, cada vegada més reticents a apostar per ningú que no tingui ja èxit i, per tant, els garanteixi una bona audiència. Aquesta situació paradoxal fa que pràcticament només les multinacionals puguin llançar nous artistes, i ho fan a base de pagar als mitjans perquè "assumeixin l'aposta". De quina manera poden competir en aquest joc els productes adreçats a un mercat tan reduït com el català? No poden.

Però si aquesta fos la simptomatologia completa que permet diagnosticar la síndrome (letal, ja us ho dic jo) que afecta la música en català, les altres músiques destinades a mercats similars, en volum, al nostre, també estarien condemnades; en canvi ningú no es preocupa per la supervivència de la música de la República Txeca (menys de 6.000.000 d'habitants) per exemple. Hi ha d'haver algun factor més que ajudi a obrar el miracle de la nostra desconstrucció cultural (estarem d'acord que la música, tota la música, és part de la cultura d'un poble i un element d'identitat). Jo assenyalo dos factors: una magnífica estratègia de màrqueting xorra i la superpoblació del que jo anomeno cretins esfèrics, o sigui, aquells que, observats des de qualsevol punt de vista, mantenen la seva condició de cretí. (Sí, l'article acaba de fer un tomb inesperat. A veure com ho acabarem això.)

De la mateixa manera que Aznar va ser capaç de llançar la idea "España va bien", que ha desencadenat la recuperació de l'orgull de "ser español" (una fita que no havien aconseguit ni 40 anys de pensament únic), nosaltres mateixos hem estat capaços de crear i de difondre conceptes tan edificants com ara catalanet, barretinaire, kumbaià o xirucaire per ser aplicats amb condescendència a qualsevol creació (preferentment musical) pel sol fet de ser autòctona. Ens morim de moderns en una interpretació elitista i perversa de la renovació i la modernitat que el nostre país ha posat com a banderes del tarannà propi. Som tan moderns que no ens podem permetre escoltar tota mena de música en el nostre idioma -sigui de la qualitat que sigui- com a primera opció i més lògica. De veritat creieu que un país de les dimensions del nostre no és capaç de produir un nombre raonable d'intèrprets per omplir el mercat musical amb una qualitat acceptable? Esclar que pot, i ho fa. Però per adonar-nos d'això caldria ser prou intel·ligents per saltar-nos els prejudicis adquirits en la campanya de màrqueting xorra que fa dècades que s'imposa, caldria purgar la legió de cretins esfèrics que, al capdavant de llocs i mitjans decisius, opten per ignorar la música catalana, relegant-la a la mísera dimensió de la quota legal.

Us sembla desproporcionat, potser? Si és així us convido a escoltar les emissores franceses, les holandeses, les italianes i a treure'n conclusions. El que passa aquí no passa enlloc. Casualitat? Atzar històric? Vosaltres mateixos.