D'un temps ençà proliferen les veus que adverteixen de la "deriva" de TV3 cap a plantejaments allunyats de l'esperit amb què va ser creada i, per tant, del paper en la construcció nacional que li corresponia d'exercir.

Aquestes reaccions d'alarma no són d'estranyar en un país, el nostre, amb el poder retallat des d'Espanya i que, per tant, no es pot permetre el luxe de prescindir de cap de les eines de normalització que ha aconseguit bastir. El que resulta curiós és que tothom parli de la televisió i pràcticament ningú no faci esment al procés que han patit i pateixen les emissores de la Generalitat. Potser és que, en un món que considera la televisió el rei dels mitjans, hom passa per alt que l'actiu més influent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió és, amb diferència, Catalunya Ràdio. Mentre TV3 ha anat donant alguna xifra bona d'audiència -de manera discontínua i, bàsicament, en transmissions esportives i esdeveniments singulars- la ràdio nacional de Catalunya ha liderat durant dècades moltes de les franges d'emissió, ha establert el sostre d'oïdors en català i ha aconseguit unes quotes de fidelitat inaudites, esdevenint una eina única de generar corrents d'opinió -allò que més desitgen, i més temen, els polítics-. Catalunya Ràdio ha redefinit el panorama radiofònic del país creant un estil propi capaç de sonar homogeni sense caure en l'uniformisme. Entre els elements d'aquesta fórmula exitosa, la cura en el llenguatge i la consciència del paper que aquest tenia (i té) per a Catalunya, han estat bàsics.

I, ara? pràcticament només El Matí, el futbol i un dels dos magazins de cap de setmana lideren audiències. I com s'ha aconseguit? Amb un procés que, si s'hagués dissenyat en conjunt no s'hauria fet millor. El 2004, Joan Majó, nou director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, nomena Montserrat Minobis directora de Catalunya Ràdio. L'entrada de Minobis va recordar les que feien els geos de la llei Corcuera; la seva estada en el càrrec evoca el pas de Joan Gaspart per la presidència del Barça, i la seva marxa va ser un espectacle patètic equiparable a les expulsions d'O.T. En dues paraules: incompetència i rauxa, una mescla explosiva amplificada per la ineptitud d'alguns dels càrrecs que va triar. El resultat, una convulsió que, en pocs mesos, va aconseguir foragitar en Jordi Basté i que va culminar amb la marxa (després d'haver superat tots els límits de la responsabilitat professional) de Toni Clapés. Entremig, canvis estridents que començaven a esquerdar l'estil de la casa. Va ser un any ple d'efectes pirotècnics -inclosa una vaga ben sonada- que va afectar, naturalment, tots els canals (per al llibre de rècords queda la gestió delirant de Catalunya Cultura i els cops de timó sense rumb de Catalunya Música) i va culminar amb la destitució-dimissió de la directora després d'una llarga agonia.

Després d'una tempesta qualsevol mena de calma és benvinguda i, jugant aquesta carta, a l'acció de l'equip GEO-Minobis ha seguit la del Tedax-Sarsanedas: calma aparent, diplomàcia i, com a eix més visible de la seva orientació, la desactivació de les emissores en tant que eines de construcció nacional. De la graella de Catalunya Ràdio en destaquen les apostes per l'humor d'encefalograma pla, per un discurs que arrenca més de la consciència de comunidad autónoma que no pas de país i per la proliferació d'un llenguatge que recorre constantment a les expressions en espanyol. Paral·lelament, els productes més representatius de l'antic segell de Catalunya Ràdio desapareixen o s'arraconen, com en el cas dels Viatgers de la Gran Anaconda, un programa emblemàtic que ara s'emet en horari gairebé clandestí.

Capítol a part mereixeria la desconstrucció de Catalunya Cultura, ara convertida en Icat FM, una fórmula musical on uns xips minúsculs serveixen d'excusa per a justificar la presència de continguts culturals. Una maniobra intel·ligent que aparca la polèmica que sempre havia acompanyat el canal, que ni aconseguia audiència ni satisfeia ningú (dient-se Cultura, tothom hi volia dir la seva, i sense un projecte diferenciat dels canals generalistes, només podia optar a robar oients a Catalunya Ràdio o a autoimmolar-se).
I ja som al cap del carrer: s'han trobat els límits de resistència de l'audiència, que comença a marxar. Només els grans noms (Bassas, Puyal) resisteixen, instal·lats en les seves posicions d'aïllament privilegiat. La gran pregunta és: això és el resultat d'una gestió nefasta o d'un pla excel·lent?