He tornat a sentir les veus d'antany. Ho confesso. He fet tot el possible per oblidar-les i actuar com si res d'allò que va succeir hagués passat realment. És un mecanisme de supervivència i una forma d'oblidar que vaig viure l'horror i que me'l vaig empassar sencer. És així. Tenia síndrome d'estocolm. Si m'estava passant a mi és que potser m'ho mereixia perquè en el fons, si havia caigut, devia ser culpable. Però he tornat a sentir les veus d'antany. La bossa al cap, els cops per tot el cos, les ganes de morir i la impunitat d'aquells uniformats que em van destruir per dins i per fora. He esperat que es morissin de càncer o d'accident. No els desitjo res millor. Però no ha servit de gaire. Ells continuen, feliços i satisfets, torturant la gent amb la perícia de sempre. I he sentit les veus d'antany: els seus insults i els plors de la gent, els crits esquinçats de les víctimes, tancades en cel·les estretes i fosques esperant el següent interrogatori. I no puc callar més. Perquè he callat massa. I el meu silenci, ara mateix, seria redoblar la meva complicitat amb uns malparits que no mereixen un lloc entre els vius. He sentit les veus d'antany, fa tot just poques hores. Els detinguts de l'Egunkaria a qui ofegaven amb bosses de plàstic, els ciutadans que eren apallissats a les dependències de la Guàrdia Civil i aquell home que, arribat al límit de l'horror, intenta suïcidar-se. I sé que és veritat. Pura, crua, aterridora veritat. Ara com fa deu anys. Jo he vist l'horror, estrany al meu propi cos, mentre el matxucaven per tot arreu i es divertien fent-me passar una agulla pel braç simulant la sessió d'electroxocs que vindria després. Sempre que no cantés, és clar.

Recordo com m'ofegaven, cada cop una mica més, fins al punt de perdre el sentit i caure a terra. Com m'aixecaven a hòsties. I com continuaven pegant-me amb guies telefòniques. I no han canviat. Són els mateixos senyors que viuen i treballen a la caserna de la Guàrdia Civil del meu barri, veïns de casa, que em van mirar a la cara i em van dir que si els denunciava em pelarien. Ells em van acompanyar a Madrid per torturar-me a plaer a la seu central de Guzmán el Bueno. I és ben cert: em van clavar la por al cos. Van vèncer la meva resistència i em vaig deixar morir. Ells eren déus inclements que es permetien, un dia de juliol de 1992, convertir-me en una desferra humana. I em van omplir de por i vaig preferir plegar de viure abans que seguir l'interrogatori. Però ja saben el que es fan. Ni un cordill de sabata et deixen per por que t'intentis estrangular. I l'únic que et queda és llançar-te contra la paret i menjar-te una grapa i esperar que et facis prou mal per evitar que ells te'n facin encara més.

I he sentit les veus del passat ara, en aquest present que em torna, de nou, als replecs de la memòria. Allà on vaig estar, als soterranis de l'infern, indefens a les seves mans, exposat a una degradació que cap home hauria de conèixer. I tot s'ha fet real ara que escolto per la ràdio que un ciutadà basc ha intentat suïcidar-se perquè ja no podia més. I jo no puc més. I vull vèncer la por. Que tornin, que em prenguin de nou, que m'apallissin sense remissió i que no els pugui escopir a la cara i recordar-los que no em podran vèncer. Em van vèncer. És dolorós reconèixer-ho. És el seu triomf. La confessió que firmes contra la teva voluntat i que refutes davant un jutge que només fa cas de les declaracions extretes sota tortura, que com saben tots els inquisidors és el camí per arribar a la veritat. No et recompons fàcilment. T'han vinclat l'ànima i t'han arruïnat la vida. Res més fàcil. Després ja només resta el terror que et queda a dintre i no se'n va mai. I saps que la impunitat és absoluta, que ningú et creurà, que ets un terrorista i que t'ho inventes tot. Com que tots declarem tortures, tots mentim. L'axioma, justament, és el contrari. No en sóc un cas a part. Tots passen per la piconadora en un festival de vexació inhumana que la Guàrdia Civil aplica a tots els acusats de terrorisme. No vaig tenir ni tan sols el mèrit de ser l'excepció a cap regla. I no era res personal. Però per mi sí que ho era. I no els perdonava, però em resignava. No pagaran el seu crim. Res no els passarà. Seguiran fent mal perquè el PP, el govern i les seves clavegueres, considera que la tortura és la millor manera d'extreure una confessió i de sembrar el pànic entre la gent sabent que gaudiran, de passada, de l'encobriment informatiu car sempre hi haurà sicaris disposats a negar l'evidència. Però no puc més. He escoltat les veus d'abans.

I l'Egunkaria m'ha recordat que tinc el deure de parlar. Que l'estat policial, la maquinària del terror i la mascarada democràtica han guanyat la partida. Que Franco i els vencedors de la guerra marquen les seves víctimes en nom de la croada antiterrorista. I així ho dic jo. A qui vulgui escoltar-me. Ells em van torturar a mi i a desenes de catalans l'estiu de 1992. Ho han tornat a fer el 2003 amb els detinguts d'Egunkaria però ho han seguit fent cada dia de la seva vida. I si perquè són etarres s'ho mereixien, aclariu-m'ho i legalitzem la tortura. No siguem més hipòcrites. Prediqueu-ho als quatre vents i feu feliç l'Espanya racial. Però jo no vull callar més. He sentit les veus d'antany i crido el crit que em pertoca: ¡Basta ya! I els asseguro que tinc la por al cos. Por que em vinguin a buscar de nou. Por de topar-me'ls una nit i no poder defensar-me'n. Por que tot torni a passar i estar sol. Indefens. Perquè aquest article el llegiran. I la veritat, és l'únic que no suporten. Creguin-me.