|
En els darrers 20 anys, el paisatge
lingüístic de Catalunya s'ha transformat
espectacularment.Venim d'una situació en què
el català maldava per recuperar-se en el seu
àmbit històric, i el castellà era
reconegut de facto com a llengua per defecte, quan,
de cop i volta, ens trobem en un país on els
seus habitants són parlants de
més de 200 llengües, i on la dinàmica
del bilingüisme s'ha dissolt en una multiplicitat
d'alternatives. Si fins fa poc podíem suposar
que tots érem més o menys competents en
castellà, ara pot ser que 8 de cada 100 catalans
no puguin comunicar- se en aquesta llengua.
La nova configuració sociolingüística
del país obre un ventall de possibilitats que
no podem deslligar del delicadíssim moment en
què es troba el català. Malgrat els debats
cí- clics que es produeixen sobre el futur de
la nostra llengua, on sembla que tot es redueixi a l'enfrontament
de pessimistes i optimistes, ningú no pot negar
que el català mostra símptomes d'una llengua
en la fase primària del procés d'extinció.
És a dir, no ens trobem en fase irreversible,
però ens estem acostant perillosament al 30%
de transmissió intergeneracional de la llengua,
que la Unesco posa com a llindar per considerar que
una llengua està "amenaçada"
i que en faria molt difícil la possibilitat d'ús
espontani. A banda d'aquest possible descens, que ara
és en mans de la generació nascuda entre
la segona meitat dels 70 i els primers 80, un altre
símptoma indiscutible d'aquest procés
és l'ús del català entre els joves
de secundària, autèntic forat negre de
la normalització lingüística, on
es perden gran part dels esforços -i èxits-
de l'ensenyament primari.
L'eix del debat se situa ara, doncs,
en la manera com es gestionarà aquesta diversitat
lingüística, i molt especialment en quin
és el missatge que transmetem a través
d'aquesta gestió. Si la nostra societat és
conscient que les llengües mostren visions complementàries
de la realitat i que, per tant, totes aporten coneixements
útils per a tota la humanitat, hem d'esperar
que serà capaç d'incorporar-les al nostre
patrimoni. Si, en canvi, estem disposats a retrocedir
en el procés d'humanització i acostar
cada vegada més la capacitat humana del llenguatge
a un simple sistema de comunicació animal, aleshores
tot està a punt perquè reproduïm
el missatge colonial segons el qual només les
llengües de la metròpolis són llengües,
i la resta, vulgars dialectes que no serveixen per a
res.
Els parlants de llengües subordinades,
alliçonats durant segles amb aquest missatge
colonial, quan ens adrecem a un desconegut acostumem
a optar per la llengua dominant, aquella que no ens
connotarà com a membres d'un grup estigmatitzat.
Paradoxalment, moltes persones que tenen el castellà
com a primera llengua veuen ara com la seva varietat
també està estigmatitzada perquè
no s'adiu al cànon... ¿del Baix Llobregat?
En qualsevol cas, el fet és que, avui, tres o
quatre catalans de cada 100 són parlants de llengües
molt maltractades en els seus llocs d'origen, llengües
que oculten perquè els marquen i marginen. És
a dir, que per a molts dels nostres conciutadans, el
vincle més tangible amb els seus avantpassats
--la llengua-- és objecte d'escarni. Aquestes
persones, en arribar al nostre país, s'emmirallen
ràpidament en la nostra situació i estableixen
una relació simètrica entre la seva llengua
i el català. A partir d'aquí, tot depèn
del nostre comportament perquè ells, o bé
vegin reforçat el missatge destructiu que han
rebut sempre -"hi ha llengües que no serveixen
per a res"-, o bé rebin un missatge alliberador
en el sentit que hi ha un espai per a totes les llengües
i que totes són iguals.
El nostre país té ara,
doncs, l'oportunitat de revitalitzar l'ús del
català en tant que pot ser vehicle de transmissió
d'un missatge solidari i alliberador, i per això
mateix generar reciprocitat. Però abans que res
cal conèixer a fons el nostre patrimoni, reconèixer
les aportacions de tots els catalans i no reproduir
el discurs dominant que fins ara ha estat fonamentat
en les llengües oficials dels estats i que ha ignorat
sistemàticament que els estats monolingües
al món són una raresa.
Des de fa dos anys,
el Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades
treballa en un projecte per esbrinar quantes i quines
llengües es parlen a Catalunya. A hores d'ara,
l'inventari sobrepassa les 200, entre les quals podem
incloure el rapanui, l'osset, el shuar, el kanuri, el
tzeltal, el bamileké i l'inuit, a més,
és clar, de l'amazic, el panjabi o el quítxua,
que figuren entre les llengües més parlades
a Catalunya. Amb les dades d'aquest projecte hem fet
una exposició que serà itinerant, i on,
a més de consultar l'inventari, es pot comprovar
perquè aquesta diversitat és bona per
a Catalunya i conèixer un gran nombre d'iniciatives
d'arreu del país per fer possible la convivència.
Des d'aquesta perspectiva, es fa evident que, amb la
diversitat, el món pot funcionar molt millor.
|