Mai no m'havien dit espanyol en tants llocs alhora. Amb motiu de la votació del text que Corbett i Méndez Vigo feren sobre el Tractat pel qual s'estableix una futura Constitució europea, es repeteix contínuament que hi hagué tres eurodiputats "espanyols" que hi votàrem en contra. O que "només" n'hi hagué tres, per ser més exactes. Allò que no m'acaba de quadrar, emperò, és que siguem considerats com a espanyols tots tres dins un mateix sac. Efectivament, crec que Willy Meyer, diputat d'Izquierda Unida, respon a aquesta característica nacional (encara que, pel seu nom, algú podria treure'n, equivocadament, alguna altra conclusió). Ja és una mica més dubtós que l'amic Raül Romeva pugui ser enquadrat, així, directament, com a "eurodiputat espanyol". En Romeva, d'Iniciativa per Catalunya, col·lega de grup a Els Verds - Aliança Lliure Europea, defensor de l'oficialitat per a la llengua catalana i de la presència directa de Catalunya a Europa, no crec que pugui ser col·locat, sense matisos, dins el mateix sac nacional que Mayor Oreja, Carlos Iturgaiz i Rosa Díez. De tota manera, si es considera espanyol o no, no ho he de dir jo per ell, sinó que ha de ser el mateix Romeva, si ho troba oportú, qui en faci les consideracions.

I, francament, m'ha tocat molt la moral que m'hi hagin situat a mi, sense contemplacions, entre aquests "eurodiputats espanyols", més i més tenint en compte la pedagogia que procur fer sempre, en el sentit de deixar ben clar a tots els meus col·legues que em consider profundament europeu, eivissenc de soca-rel, ciutadà de les Illes Balears i català de nació. No entenc per què a totes aquestes consideracions identitàries més o menys concèntriques m'hi han d'afegir aquesta, explícitament no volguda, d'espanyol. Clar i ras: jo no sóc espanyol.

Podria entendre que, per desinformació o per mala fe, diaris d'abast estatal o diaris regionals de caire espanyolista em titllassin d'"espanyol". Però ja em costa més entendre-ho, per exemple, de diaris com l'AVUI, o fins i tot com El Periódico de Catalunya, que sembla que haurien de tenir una mica més de sensibilitat nacional. I, sobretot, que tenen uns periodistes que estan perfectament informats sobre el tema i saben, dels que vàrem votar no al text de Corbett i Méndez, quins són espanyols i quins no.

He escrit diverses vegades que un dels problemes fonamentals de la construcció de la nostra normalitat nacional és que ens manca un espai d'informació i d'opinió que sigui catalanocèntric. Que pensi fonamentalment en els Països Catalans (o en Catalunya, per una banda, les Balears per una altra i el País Valencià, autònomament, per una tercera), i no en altres àmbits nacionals. Algú es podria imaginar el diari Deia (o fins i tot diaris més espanyolistes d'Euskadi parlant de Josu Ortuondo com un eurodiputat espanyol? O d'Iñaki Anasagasti com un senador espanyol? O de Begoña Lasagabaster com una diputada espanyola? A mi em costa molt d'imaginar fins i tot si parlam de l'edició basca d'El Mundo (que, per cert, treu un mapa del temps on surten els set territoris històrics -quatre a l'Estat espanyol i tres a l'Estat francès- d'Euskal Herria).

Aquests tics, francament, expliquen moltes coses. Voldria deixar clar, per si a algú li'n queda encara algun dubte, que sóc un eurodiputat eivissenc, català i europeu, que no tenc altres emmarcaments de caire nacional, que procur que ningú no em prengui per espanyol i que la immensa majoria dels meus col·legues tenen clara la meua adscripció nacional... Si això ho poden entendre persones d'Alemanya, de Noruega o de Letònia, per quina raó no ho han de poder entendre els professionals de la informació dels Països Catalans?