En l'actual procés de pau, el poder judicial, jutges i fiscals, ha d'estar especialment compromès a propiciar un futur sota l'imperi estricte de la legalitat, en el qual quedi exclosa la violència en totes les seves manifestacions.

El jutge està obligat sempre a interpretar les normes jurídiques segons "la realitat social del temps en què s'han d'aplicar" (Codi Civil). Així ho explicita l'exposició de motius: "Introdueix un factor amb la utilització del qual, certament molt delicat, és possible en certa mesura acomodar els preceptes jurídics a circumstàncies sorgides posteriorment a la formació d'aquells preceptes". El jurista Díez-Picazo deia el 1975 que la "realitat contra la qual l'aplicació de la norma no ha de xocar està constituïda pels factors polítics, socials, econòmics, culturals, estats de consciència o opinió pública, i conviccions i creences imperants en un moment donat en una determinada societat".

Des d'aquests criteris s'ha d'abordar la figura del jutge central de vigilància penitenciària. La creació d'aquest òrgan per part del Govern del PP va representar la manera com el poder executiu pot neutralitzar la independència judicial. Quan les resolucions de certs jutges de vigilància penitenciària d'Euskadi, que atorgaven beneficis a condemnats per terrorisme, van ser disconformes amb la política penitenciària del Govern, la resposta va ser immediata: els jutges del País Basc van perdre competència en la matèria. Per tant, seria necessari que el Govern se'n plantegés la supressió com a condició per a una normalització democràtica de l'organització judicial a Euskadi.

Ja se sap que les reformes penals introduïdes pel PP el 2003 en matèria d'execució de penes van estar presidides pel que la penalista García Aran ha anomenat "obsessió retributiva". És a dir, sacrificar els fins constitucionals de la pena tendents a la reinserció social en els condemnats per terrorisme. Amb aquest objectiu s'imposa una restricció o l'eliminació de la discrecionalitat judicial en el procés d'individualització de les penes.

Va ser inadmissible que es fixés en 40 anys el límit màxim de compliment efectiu de la pena, que, segons l'edat del penat, va representar la introducció tàcita de la cadena perpètua en el sistema penal. El límit màxim de 30 anys del Codi del 1995 ja era molt greu i no s'havia de superar. Però amb això no s'acaba tot. Als condemnats per aquells delictes, com a condició indispensable per obtenir un pronòstic favorable de reinserció social, de cara a accedir a la llibertat condicional i al tercer grau, se'ls exigeixen requisits excessius i desproporcionats. La mentalitat altament punitiva que va presidir la reforma ha fet que la pena no sigui el que ha de ser: la sanció d'una conducta criminal. El que pretén és doblegar totalment la voluntat del penat, en contradicció amb els principis humanitaris de la llei general penitenciària. Els jutges tenen una gran responsabilitat en la interpretació democràtica de les normes que porten a una "destructiva forma de conflicte amb ell mateix de l'Estat de dret".

Respecte a l'aplicació de la llei de partits, la posició de jutges i fiscals és especialment rellevant. Aquesta norma, quan s'aplica respecte a les formacions polítiques basques il.legalitzades, s'ha de reinterpretar. La realitat social és substancialment diferent respecte a les dates en què es va aprovar i es va aplicar la norma. ETA continua present, però fa més de tres anys que no atempta contra la vida, l'element definitori i fonamental de qualsevol forma de terrorisme.

En l'exposició de motius de la llei es planteja la via de la dissolució judicial d'un partit polític "per donar suport polític real i efectiu a la violència o el terrorisme". I planteja que l'esmentada normativa "se situa en una posició d'equilibri, conciliant amb extrema prudència la llibertat inherent al màxim grau de pluralisme amb el respecte als drets humans i la protecció de la democràcia". Des d'aquests criteris i davant d'una realitat profundament diversa, la jurisdicció penal ha d'aplicar la sentència del Suprem en els seus més estrictes termes i de manera restrictiva, limitant-se a vetllar pel compliment del veredicte consistent "en el cessament de les activitats" de la formació il.legalitzada. L'exercici dels drets constitucionals per part dels dirigents i membres d'aquestes formacions, com el de tots els ciutadans, s'ha de respectar i emparar. Sobretot, quan aquest exercici és una de les condicions necessàries per avançar en el procés i representa una manera d'expressar la seva incorporació progressiva al sistema democràtic.

Si ETA ha abandonat provisionalment i establement la violència i ha cessat l'activitat delictiva, els jutges i fiscals han d'actuar, en el marc de la legalitat democràtica i dins de les seves competències, per estabilitzar i aprofundir aquesta situació temperant l'aplicació de les lleis per no obstaculitzar una via que pot i ha de conduir a l'eliminació del terrorisme i a la pau. En aquest sentit, la justícia està directament afectada per l'"alto el foc" i el seu compromís és necessari per assolir la pau.