|
Poques qüestions solen provocar més polèmiques
en determinats moments que la llibertat d'expressió.
Fa uns mesos hi va haver uns allau de crítiques
-i algunes defenses, tot s'ha de dir- quan el Consell
Audiovisual de Catalunya (CAC) va emetre un dictamen
en què es criticava una manera de fer per part
de l'emissora de la COPE, que depèn de la Conferència
Episcopal. El dictamen criticava, en concret, que sovint
es difonguessin informacions que no eren certes i d'altres
sotmeses a manipulació. Es van aixecar veus de
tota mena en contra del CAC, la major part procedents
de la dreta pura i dura, defensant la sacrosanta llibertat
d'expressió i afegint allò tan suat de
recórrer als tribunals si algú se sentia
ofès o insultat. En una societat judicialitzada
al màxim, no podia sorprendre aquest consell.
Canvi de decoració. Aquests
dies hem assistit a tot el contrari. Les veus de la
dreta pura i dura han recomanat -és un eufemisme,
per descomptat- que Pepe Rubianes no estreni la seva
excel·lent obra, Lorca somos todos, en un teatre
públic de Madrid. L'alcalde Alberto Ruiz Gallardón
s'ha apressat a declarar que "no ha habido
censura, ninguna clase de censura". Ha afegit,
però, que les declaracions de l'actor en un programa
de TV3, en què es ficava de mala manera amb Espanya,
no li havien agradat gens. Les declaracions, com es
sabut, van ser objecte de mea culpa per part de Rubianes
poc després. Les paraules de Ruiz Gallardón
m'han recordat les de la policia de Sabadell de fa pocs
dies afirmant que la pallissa a un noi gambià
no tenia cap rerefons racista. Malament quan cal aclarir
que no hi ha hagut censura, que no hi han hagut motius
xenòfobs...
Un conspicu col·laborador
de diaris, arrenglerat en l'espectre de la dreta habitualment,
afirmava aquest cap de setmana passat que temia que
els progressistes deixessin Pepe Rubianes amb el cul
a l'aire. Ja pot descartar la por. Des de Comissions
Obreres, que ha ofert a l'actor un teatre a Madrid perquè
representi l'obra fins a comentaristes diversos ha quedat
clar que Rubianes, el gran Rubianes que tantes bones
estones ha fet passar als espectadors, no està
sol.
Ha quedat clar, però, que
la dreta de sempre té dues vares de mesurar.
Quan li toquen un fill seu, com ara la COPE, la llibertat
d'expressió és sagrada, gairebé
els deu manaments baixats per Moisès des del
Sinaí. Quan el tocat és un personatge
sospitós -actor, humorista, esquerranós
de pedra picada-, pesa més l'ofensa de fa un
temps que no la qualitat de l'obra que dirigeix. De
vegades, un pensa que, si a més, és sobre
Lorca, afusellat pels avis d'aquesta dreta perenne,
encara millor per fer-lo desistir del seu propòsit.
Si hi ha bèsties negres
al món de lla llibertat d'expressió, són
especialment els que practiquen l'humor. No en faré
una relació exhaustiva: n'hi haurà prou
amb dos exemples. Un acudit de Junceda va provocar el
1905 la crema d'una impremta i destrosses en dos mitjans
de comunicació, a més de la creació
de la llei de jurisdiccions, que va permetre als militars
ser jutge i part en els casos que ells creien que els
afectaven durant tres quarts de segle. El segon exemple
és més proper, les representacions de
la Torna van dur part d'Els Joglars a la presó
i a un consell de guerra en una data situada de ple
dins el postfranquisme, el 1978.
Naturalment, hi ha qui davant
d'aquestes situacions es pregunta si la llibertat d'expressió
és una patent de cors i no té cap mena
de límits. Per descomptat, els té, com
totes les llibertats. Per aquesta raó, és
absurda la seva defensa numantina, com si es tractés
d'una veritat absoluta. Quan algú pregunta què
cal fer si un se sent molest per una informació
que conté alguna inexactitud, el més habitual
és recomanar-li una carta al director del mitjà
en què s'ha publicat. Hi ha en alguns diaris
la figura del defensor del lector, al qual es pot recórrer.
De vegades, és més complicat fer el mateix
en ràdio o televisió, això és
cert. Hi ha també el dret de rèplica,
però té uns dies de termini i no acaba
de funcionar. Hi ha qui creu que tot això és
poca cosa i pensa a anar als tribunals. Per descomptat,
hi té el seu dret. De vegades, però, el
mitjà se sent tan poderós que, tot i ser
condemnat a publicar un escrit de rectificació,
es nega a publicar-lo.
Crec, tanmateix, que el millor
sistema en una societat madura és l'autoregulació.
Comptem amb el codi deontològic que aplica el
Consell d'Informació de Catalunya, però
en la meva opinió caldria donar-li més
força. Per exemple, que els seus dictàmens
fossin obligatòriament publicats als mitjans
on s'ha observat un abús de la llibertat d'expressió,
causant un greuge a una persona o a una entitat.
El més important del cas
Rubianes és que ha permès descobrir sota
la màscara de la dreta defensora de la llibertat
d'expressió la ganyota intolerant de sempre.
|