La relació entre exercici del poder i exercici de les llibertats d'expressió i d'informació és tan íntima que no hi ha crisi política sense interrogació sobre l'estatut i l'activitat dels mitjans de comunicació. Passa a Washington, a Londres i a Roma. Va passar a Madrid i acaba de passar a Barcelona. El debat sobre la intervenció dels governs en la configuració del paisatge dels mitjans de comunicació a través de les diverses formes i vies de control resulta ser un debat central de les actuals democràcies mediàtiques. A Catalunya, l'excusa ha estat aquests dies un informe anònim sobre la situació dels mitjans que CiU ha atribuït a fonts pròximes al govern i que el govern ha rebutjat de ple.

Què quedarà després d'aquest llarg i agre debat entre representants del govern i de l'oposició? Preveig que quedaran dues coses. Primera, unes noves regles de joc, ara escrites i transparents, sobre els ajuts públics als grups mediàtics privats. Segona, una certa clarificació del debat polític sobre el paper dels mitjans de comunicació en la democràcia catalana.

Anem a la primera. Aquesta crisi política i mediàtica ha tingut almenys el mèrit d'exigir del govern una ràpida presa de posició sobre les seves relacions amb els mitjans de comunicació privats. De tot el batibull de declaracions, compareixences i comentaris sobre l'informe, allò més substancial és el nucli de la nova política de subvencions als mitjans privats que anuncià el dimecres 12 el conseller en cap Bargalló al ple del Parlament, i que el president Maragall va reblar allà mateix a la tarda. La nova política es pot resumir en dues línies d'actuació complementàries: la reducció progressiva del volum total d'ajuts (dels 25 milions d'euros actuals a 15 en tres anys i a zero més endavant); i una distribució dels ajuts d'acord amb l'aplicació d'uns criteris transparents, amb convocatòria pública i publicació al DOGC. L'anunci d'aquesta política significa una canvi radical respecte de les pràctiques vistes fins ara. No sols de l'anterior govern de la Generalitat, sinó també de les d'altres governs (de les administracions locals) i especialment de les del govern central. Per tant, aquest anunci hauria de desencadenar una cascada d'actuacions de tots els poders públics per fer transparents les respectives subvencions als mitjans beneficiats. La transcendència d'aquest canvi de política d'ajuts als mitjans no s'escapa a ningú, i menys als partits implicats en els diversos governs, i encara menys als grups mediàtics més beneficiats fins ara per les diverses administracions. Una de les conseqüències immediates d'aquest propòsit del govern tripartit ha estat la reconsideració de tot el mapa comunicatiu present a Catalunya -sector públic i privat, sectors d'àmbit estatal, autonòmic o local-, tenint present que les mesures en un sector repercuteixen en tots els altres. De retop, doncs, una política sobre els mitjans privats reclama una política coherent de caràcter global sobre tot l'ecosistema comunicatiu català.

Segona conseqüència de la confrontació sobre els mitjans: una certa clarificació del debat polític sobre les condicions de l'exercici de les llibertats d'informar i d'opinar en les actuals societats mediàtiques de masses. El govern tripartit era acusat de voluntat intervencionista sobre l'orientació i l'organització dels mitjans privats, cosa que atemptaria contra la llibertat de premsa. El conseller en cap ha dit per activa i per passiva que de cap manera el govern podria encarregar o acceptar un informe amb aquestes orientacions. I la seva voluntat inequívoca de posar llum i taquígrafs en la concessió de diner públic a empreses privades, no deixa lloc al dubte, com he dit.

Ara bé, seria d'una gran ingenuïtat pensar que, en les condicions presents de la competició política i de la formació de l'opinió, el govern de la Generalitat actual, com el d'abans i els de qualsevol altre lloc, deixarà de buscar i exercir formes de pressió sobre els mitjans de comunicació per influir en l'orientació de l'agenda pública i de l'agenda política. Governar significa fer acceptable cada dia l'acció de la majoria de govern aconseguida a les urnes. I en aquesta labor de Sísif els mitjans són els primers interessats a fer difícil la missió del govern. El sistema dels mitjans és conservador en el manteniment del sistema democràtic, però és crític amb la governació del dia a dia.

Els analistes de la dinàmica política recorden que els comportaments electorals estan més afectats per la gestió de la comunicació política entre campanyes que no pas per la campanya electoral estricta. Les majories, fora de casos o situacions extraordinaris, es formen o es perden fora de les campanyes. Això vol dir que en la (relativament) llarga etapa que va de les votacions a la pròxima convocatòria electoral hi ha dues dinàmiques de confrontació centrals: la que enfronta el govern i l'oposició i la que enfronta el govern amb els mitjans, sobretot els més hostils. En un cas i l'altre, el govern està obligat a un seguiment i control de les modalitats i l'abast d'intervenció dels mitjans de comunicació, i especialment del periodisme polític, per la seva relació d'immediatesa amb els conflictes (sobretot els no previstos). Governar comporta publicitar l'acció de govern, però significa molt especialment aconseguir de crear uns climes d'opinió favorables a les actuacions de la majoria que governa. I això passa forçosament (no únicament) a través dels mitjans de comunicació. I passa sobretot pels anomenats mitjans de referència. Sense el seu concurs, la majoria de govern està cavant la pròxima derrota a les urnes. Aquesta lògica, en una societat democràtica de masses, és implacable.

Per això, la pregunta sobre l'exercici de la llibertat d'informació i d'expressió en les actuals condicions de la democràcia mediàtica s'ha de replantejar a fons. En aquest context on uns quants grups organitzats van controlant els canals, els mitjans i els recursos humans i de capital per exercir de forma permanent el poder de control de l'agenda i del discurs públics, la pregunta fonamental és sobre qui i en quines condicions pot parlar en públic. En realitat, l'exercici de les llibertats d'informació i d'opinió és un camp minat, només transitable amb certa seguretat pels agents dels governs i pels amos dels mitjans. Tots sabem que l'exercici d'aquestes llibertats és un privilegi i un luxe d'uns quants. Qui en determina quins? El repte de la democratització és com fer extensible el dret a la paraula al major nombre de grups i ciutadans a través dels mèdia. En aquest sentit, cal començar, com ha promès el govern, pel grau zero: la transparència de les regles de joc en qüestions clau com l'accés a la propietat, l'accés a les llicències d'emissió i l'accés als recursos públics.