L'èxit incontestable de l'experimentació televisiva Operación Triunfo (OT) de TVE fomenta la il·lusió d'una neta transparència de tota l'operació. Tenim uns joves cantants que competeixen a cara descoberta per ser nominats per al gran concurs d'Eurovisió. Guanya qui s'ho sap guanyar. Actuen a la vista de tothom, dels col·legues, del públic, dels professors, de la directora de l'acadèmia, i davant de vuit, deu i fins a quinze milions de teleespectadors en hores punta. I els resultats finals, els que van llançar a la fama d'estrelles, per aquest ordre, Rosa López (Granada, 1981), David Bisbal (Almeria, 1979) i David Bustamente (Cantàbria, 1982), eren determinats en plebiscit telefònic i autentificats en plató i en prime time pel notari.

Les sigles d'OT permeten una altra lectura: la d'una operació total. Els gats vells de La Trinca han sabut reunir en el disseny d'OT un conjunt de virtuts que difícilment es troben plegades en un programa televisiu. És total perquè ha desbordat absolutament la petita pantalla i ha arribat a constituir-se en un fenomen social, cultural i polític de primer ordre en l'agenda pública. Un exemple: l'endemà de la nominació final, el 12 de febrer, la gran majoria dels diaris de l'Estat obrien portada amb aquesta notícia i la foto dels tres vencedors. Com a fenomen mediàtic de masses, s'ha destacat en general la seva part més visible. Però, hi ha l'altra cara de l'operació total, la invisible, la que els organitzadors i beneficiaris (TVE i Endemol-Telefònica) s'encarreguen d'ocultar, de dissimular o d'ignorar.
La cara visible d'OT no deixa de tenir interès per a l'analista. De fet, mereix la consideració que se li ha dispensat i més. Sobretot per dues excel·lents virtuts.
Primera: la reinvenció d'una màquina televisiva perfecta. Després d'anys de treballar en aquests tipus d'enginys, després de muntar una factoria (Gestmusic) que s'ha situat en el primer lloc del rànquing de productores a Espanya, després d'èxits sonats i polèmics, com Gran Hermano o Crónicas marcianas, els germans Mainat (Josep Maria i Joan Ramon) i Toni Cruz van trobar la pedra filosofal en forma d'acadèmia de càsting. Ho han explicat profusament. I ho recull aquest prodigi de Libro oficial 2001-2002, el BOE de l'OT, que és com el catàleg del càsting. OT és una màquina d'última generació destinada a crear una gran narrativa popular, farcida de narratives personals i familiars. Del càsting inicial -7.000 aspirants en la primera edició i 150.000 en la segona!-, els seleccionats passen a l'acadèmia, un laboratori d'iniciació i perfeccionament per a la veu, la posada en escena i, en definitiva, per guanyar la nominació davant les càmeres. Tota la casa (l'acadèmia i TVE) es posa al servei de la fabricació d'aquests nous herois de trinca, sorgits del no-res i catapultats a la glòria per obra i gràcia de la televisió i dels seus públics. Els públics de la TV són incorporats a la màquina, són cridats a ser part decisiva en la selecció de l'heroi que haurà de representar-los al concurs final. El cercle es tanca. La màquina, amb unes audiències espectaculars, acaba demostrant les seves altíssimes prestacions.

La segona virtut té a veure amb l'autèntic fenomen social de masses que genera OT. El programa ha sabut connectar amb una amplíssima base social, com pocs fenòmens són avui capaços de fer. Una evidència que deixa perplexos els polítics i fora de joc els intel·lectuals més apocalíptics. OT ofereix una gran metàfora de la societat contradictòria en la qual patim, lluitem i sobrevivim. OT ha generat àmplia reacció social, sobretot entre els adolescents, i ha forçat la presa de posició a favor o en contra dels valors en joc. Ha estat elogiada pels valors considerats positius, com l'esforç personal, la solidaritat, la participació, la integració familiar. Ha merescut també les crítiques més ferotges, com a teleescombraria, anul·lador de la voluntat, explotador d'hipnosi col·lectiva o simulacre de participació política.
Però, la cara més invisible d'OT té encara més interès. D'una banda, hi ha la generació de beneficis multimilionaris a partir del simulacre d'una cursa cap a la qualitat i cap a la creació. La confluència d'una sèrie de factors d'èxit com són la idea innovadora (Gestmusic), la producció brillant (Endemol-Telefònica), la cadena de difusió televisiva (TVE) i un rigorós pla de màrqueting i promoció han fet trontollar tots els sectors del ram. Han quedat fora de joc les altres cadenes televisives. Han vist baixar les vendes les discogràfiques més consolidades. A tots els rànquings dels hits van apareixent els nous CD que surten de la factoria OT. L'operació ha servit per crear un primer mercat televisiu inapel·lable, està creant segons mercats a tot l'Estat (venda de discos, vídeos, llibres, organització de gales, etc.) i preveu vendre drets d'emissió a una cinquantena de països. Mentrestant, els tres finalistes, que van ser obsequiats amb un taló de 90.000 euros i que obtindran només el 3% del discos venuts, hauran desbancat en cosa de dies tots els vells cantants i grups que porten anys i neguits per mirar de situar-se en la negra selva de les multinacionals del sector.

Finalment, OT ha estat també una operació total en un altre sentit, curiosament ignorat per la majoria de comentaristes. Operación Triunfo pot passar a la història de la televisió a Espanya com una magna operació d'integració nacional espanyola sota els designis d'un PP triomfant en tots els fronts. El mateix programa és el missatge nacional. Metàfora del patriotisme centralista espanyol, OT representa una subtil operació de neteja etnicosimbòlica al servei d'Espanya. D'una Espanya ara vertebrada novament entorn del símbol més permanent i total, Televisión Española. L'eficàcia d'aquesta operació simbòlica li ve per tres vies convergents: per la unificació dels referents (uns cantants, una cançó, una representació, una llengua, una nació, un concurs internacional) i de voluntats (família, acadèmia, públics, votants); per l'exclusió de tot element no castellà (cap diferència lingüística i cultural significativa); i per la vinculació implícita de l'èxit a la superació de velles vindicacions com la catalana (La Trinca procedia de la Nova Cançó, la directora Nina és catalana, el programa es realitza a Sant Just Desvern, etc.). En el context d'una agenda política plena de conflictes aguts o latents entre el Madrid del PP i els governs i parlaments de Catalunya o d'Euskadi o de les Illes, causa una sensació catàrtica comprovar com a TVE, cada setmana, hi ha una noble causa nacional a defensar. Una causa que congrega els cors, les emocions, les il·lusions (i les votacions per telèfon) de tots els espanyols. I que aquesta causa continuarà.

Josep Gifreu. Catedràtic de comunicació a la UPF