La pedra de toc de la democràcia liberal moderna es diu exercici del dret a decidir. L'autogovern dels pobles reclama un dia o altre l'exercici del dret d'autodeterminació. Recordo aquestes conquestes elementals de la cultura democràtica occidental quan encara ressona per la Gran Via de les Corts Catalanes el clam de centenars de milers de ciutadans i ciutadanes que el dissabte 18 de febrer corejaven "Som una nació!". A quina nació es referien els manifestants? Naturalment, la nació implícita era la nostra, la nació catalana.

Però, els observadors, els que miraven passar la riuada de gent des de fora, i tots els altres possibles observadors que no volen o no poden dir "som" de la nació catalana (perquè se senten d'una altra), es preguntarien què pot significar avui parlar de la nació catalana. Una possible resposta diu que la nació catalana s'ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d'energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d'acollida. Així comença el preàmbul del projecte d'Estatut aprovat pel 90 per cent del Parlament de Catalunya el 30 de setembre. Des de 1714 han estat diversos els intents de recuperació de les nostres institucions d'autogovern, segueix argumentant el preàmbul. El darrer intent, el del mateix 30 de setembre, en què de manera solemne el Parlament de Catalunya aprovava la reforma de l'Estatut amb un article 1 dedicat justament a "La nació catalana". I en el primer apartat de l'article el Parlament declarava: "Catalunya és una nació". Per això hi ha un abans i un després d'aquell 30 de setembre.

Per als atents observadors polítics, la manifestació del 18 assolí un èxit gairebé inesperat per la conjunció d'una sèrie de factors com: les retallades imposades al text arran del pacte Mas-Zapatero, les provocacions reiterades del PP, la crispació anticatalana atiada per sectors mediàtics espanyols, l'absència de protagonisme dels partits, els pactes impresentables pel nou Estatut valencià, etc. L'èxit d'uns dol als altres. I això que els altres, els oponents de tots costats, van fer l'impossible primer per evitar l'èxit de la convocatòria, i després, per minimitzar l'impacte de la mobilització. En aquest joc de distracció, els grans partits, amb la connivència dels grans mitjans, públics i privats, han imposat la llei. La guerra de xifres d'assistents era obertament destacada com a signe de desautorització. Molts titulars, inclosos els de TV3, obrien la informació parlant de "desenes de milers". Quantes desenes? Tres o quatre? O trenta o cinquanta? Per què no s'han emès seqüències o publicat fotos aèries de la manifestació del 18? No eren prou espectaculars les imatges de la Gran Via plena de gom a gom al llarg de dos quilòmetres i mig?

Malgrat totes les maniobres de confusió i desinformació interessades, hi haurà també un abans i un després del 18 de febrer. I és que la manifestació del 18 desbordà en molts sentits no sols les previsions dels partits i dels mateixos organitzadors. Desbordà fins i tot la definició de la nació catalana tan laboriosament treballada pel Parlament fins al 30 de setembre.

En efecte, el clam "Som una nació", pronunciat al carrer per centenars de milers de ciutadans autoconvocats, pronunciat més enllà dels partits i fins i tot contra les consignes dels dos grans partits catalans, s'ha de valorar políticament com un desafiament en tota regla al procés seguit després del 30 de setembre pels negociadors de les rebaixes.

Però, a més, planteja també interrogants sobre la mateixa definició de "la nació catalana" del 30 de setembre, que el Parlament de Catalunya aplicà a una comunitat autònoma de l'Estat espanyol anomenada Catalunya. Catalunya es pot voler definir com a nació, d'acord. Però, ¿pot el Parlament de Catalunya reduir la nació catalana a Catalunya? No és un joc de paraules. És un joc de rol on perillen importants territoris de sobirania. Allò que es posa en qüestió no és tant la Constitució espanyola, sinó l'invent central de la reforma de la Transició, el model de l'Estat de les autonomies.

Finalment i més important, la manifestació del 18 posava al capdavant de les vindicacions el dret a decidir. Si som una nació, tenim el dret a decidir. És el vell principi negat per la Constitució espanyola del 1978, el no reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles ibèrics, reconvertits en mers subjectes d'autonomies de primera i de segona. Ara, després de 25 anys, podem apreciar l'abast de la desarticulació practicada sobre la nació catalana gràcies a aquell invent. El preàmbul del text del 30 gosava parlar del "dret inalienable" de Catalunya a l'autogovern i d'"el dret dels ciutadans de Catalunya de determinar lliurement el seu futur com a poble". Res d'autodeterminació.

Tant se val, contra la voluntat d'autodeterminació dels pobles, ni la peculiar democràcia a l'espanyola podrà oposar indefinidament els tancs. Un dia o un altre, un referèndum haurà de decidir el dret que molts centenars de milers de catalans i catalanes reclamaven el 18 fent camí de la plaça Espanya cap a la plaça Catalunya. El dret a decidir. Els independentistes tenen també el dret a perdre un referèndum.