Home Correu

© Magma3		29 de febrer       FIGURES DEL TERROR JOSEP GIFREU   AVUI       L'eufòria de la victòria o el dolor de la derrota aconsellen oblidar. Però la campanya electoral del 13-M al País Basc és de les que no s'han d'oblidar. De fet, serà un referent ja inesborrable en la memòria col·lectiva de bascos, catalans i espanyols. L'escenari postelectoral s'ha de gestionar políticament pensant en el futur. Això pertoca als polítics. Als analistes correspon de fixar la memòria del passat. Aquestes ratlles volen fer un balanç d'urgència d'algunes figures retòriques desplegades en el camp de la pantalla, de les ones i de la premsa de paper. Aquesta fou una campanya en tota regla, sense concessions, sense perdó, sense pacte ni treva, on fins i tot les regles de joc van quedar sovint en suspens. La recent campanya serà digne d'estudi en molts sentits. Els especialistes de la cosa pública, de la retòrica, de l'anàlisi del discurs, de la propaganda, del periodisme polític, del màrqueting, de les estratègies electorals, etc. trobaran el camp adobat per aprofundir en els respectius àmbits d'interès. El meu propòsit és justament avançar algunes hipòtesis de treball en la identificació d'algunes figures del terror en els media durant la llarga campanya. Ho faig lògicament des de l'òptica d'un observador situat a Barcelona, i per tant amb una visió a distància, limitada i no sistemàtica del conjunt dels desplegaments de recursos (materials, humans, simbòlics, discursius) de tota la campanya. Confiem que algun equip de recerca emprengui aquesta tasca de forma més sistemàtica, científica i crítica. Proposo a títol d'hipòtesi la consideració de set figures pròximes a l'apologia del terror (o del terrorisme?) per atemptar contra el bon funcionament de la democràcia. Primera figura: definició perversa dels dos bàndols, els nacionalistes i els constitucionalistes. Es tracta d'una encunyació terminològica, fixada ja com a normal en la majoria dels mitjans i discursos de referència a Espanya (i a l'estranger). Designa i classifica un conflicte amb propòsits polítics perversos, ja que per a un observador exterior la divisòria real se situa entre nacionalistes bascos i nacionalistes espanyols (o francesos), o bé entre sobiranistes (o independentistes) i autonomistes (distinció que alguns comentaristes ja han introduït). Aquesta figura esbiaixada de la confrontació basca sembla buscar efectes de projecció a Europa per a descrèdit dels sobiranistes bascos. Segona figura: la retòrica de deslegitimació del govern d'Ibarretxe. Les imatges, relats i comentaris dels mitjans espanyols intentant no sols de desacreditar, sinó de posar en dubte, la legitimitat democràtica del govern sortint, han estat persistents i en alguns casos de jutjat de guàrdia. Un exemple: la retransmissió per alguns canals dels funerals del president del PP d'Aragó i dels insults insistents contra Ibarretxe. Els exemples no s'acabarien. Les insinuacions malèvoles contra el caire democràtic del PNB i EA, per no dir ja d'EH, serien la prolongació natural d'aquesta tàctica d'anar minant la credibilitat de les institucions basques. A les columnes de molts comentaristes queden impresos autèntics insults als governants i a les institucions d'Eskadi. Hi ha hagut també progressistes i catedràtics de pensament polític a qui no els ha fet cap fàstic de parlar de "los de Ibarretxe". La tercera figura inclouria proclames emblemàtiques com la de la llibertat o la de la concòrdia empunyades com a armes per intel·lectuals quasiorgànics de la idea d'Espanya, una i indivisible, contra el bloc nacionalista basc. La distorsió d'aquests clams revolucionaris no s'escapava a l'espectador en contemplar, per exemple, el primer d'aquests intel·lectuals donant les mans a Mayor i a Redondo, en un gest inequívoc per guanyar-se la candidatura al Premio Príncipe de Asturias a la Concordia (la concòrdia entre PP i PSOE). Maquiavel ja advertia que abans de fer la guerra amb l'enemic (exterior) calia pacificar l'interior. Quarta figura: el simulacre de pluralisme que la majoria de grans mitjans espanyols han ofert durant la campanya. La cerimònia més patètica de pluralisme la donà TVE, com denuncià el PSOE poc abans de la campanya oficial. En la campanya estricta, obligats per llei, els Noticiarios hagueren de mitigar el simulacre. Però, altres programes, com per exemple El tercer grado, es cuidaren bé de mantenir alta l'apologia de la por. En les cadenes privades espanyoles de TV i de ràdio, la tònica fou similar. Tenen l'excusa de no ser públiques. Però, amb honroses excepcions, les cares i les veus dels protagonistes eren gairebé sempre d'un sol color. En ràdio, les tertúlies de la COPE mereixerien el gran premi del simulacre i de l'apologia. La cinquena figura no té menys interès, i es complementa bé amb l'anterior: parlo de l'ocultació d'informació. L'ocultació volguda, planificada, de certes informacions, forma part del gran joc de la informació i de la política, en campanya o no. Però el súmmum de l'escàndol fou l'episodi del CIS i les suposades ordres de no tenir disponibles els resultats de la darrera enquesta per evitar-ne la publicació. Després del 13-M sabem el perquè de l'ocultació. La lúcida i oportuna decisió del diputat Alcaraz d'IU de fer-los públics posaren clarament al descobert l'estratègia de desinformació per part del govern de Madrid. El cas del sondeig del CIS ha fet palesa la doble o triple manipulació. Sisena figura: l'humor sagnant. En general, en situacions de crisi o conflicte, l'humor i la ironia ajuden a treure tensió, a facilitar l'acostament, a reiniciar el diàleg. Tal com jo ho veig, aquesta vegada no. Cert que la sang fa sang i la violència crea violència. Però sembla detectable en els suposats programes d'humor o d'espectacle festiu, i especialment en els acudits gràfics de la premsa, una voluntat recorrent i morbosa de furgar en la ferida. Justament per no deixar que la ferida cicatritzi. Finalment, però no menys important, la figura del silenci dels discrepants: la majoria de la ciutadania catalana i espanyola (desconec què ha passat al País Basc) no ha pogut sentir les veus discrepants, sobretot la dels que són acusats de defensar la via violenta. Han estat acusats, no escoltats. Han estat silenciats. El poder judicial els ha perseguit, el mainstream polític els ha marginat i els grans mitjans també. I els lectors, espectadors i ciutadans en generals ens hem quedat sense saber exactament per què no condemnen la violència d'ETA. Haurem d'esperar la pròxima campanya?