Una lectura acurada de la declaració de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) -la nostra acadèmia de la llengua- titulada L'ús social de la llengua catalana aporta seriosos elements de reflexió que la comunitat catalanòfona, en general, i els dirigents socials i polítics del país no haurien d'ignorar. Algun judici opinable i alguna condescendència excessiva amb la ciutadania, excusant-la de "voluntarisme" i de "militància activa permanent" envers la llengua -quan tant en convindrien-, no invaliden ni el rigor ni l'oportunitat de la declaració. Afirma l'IEC que "els estudis recents confirmen globalment un retrocés inquietant en l'ús social del català". D'altra banda, nombroses experiències personals afegeixen als estudis esmentats la certesa de l'observació directa. Són les evidències del carrer sobre l'ús del català en la vida quotidiana.

Aquest estiu les dificultats de la comunicació verbal en català s'han fet aclaparadorament presents en importants sectors de l'activitat econòmica i de la relació social. El comerç, principalment les grans superfícies, l'hostaleria i la restauració han recorregut a la contractació -temporal, gairebé en tots els casos- d'immigrants amb una forta presència de sud-americans i magribins. Llevat de comptadíssimes excepcions no parlen català, ni l'entenen, ni l'escolten. Hi ha sud-americans que, conscients del pes universal de la seva llengua materna, a penes contenen una ganyota de disgust quan algú se'ls dirigeix en català. La nova immigració, l'exterior, que deu fregar, amb papers o sense, el 10 per cent de la població total de Catalunya, farà recordar a molts amb un sentiment de respecte els tantes vegades denigrats xarnegos de les tongades d'immigració interior dels anys 50 i 60, els néts dels quals avui parlen català als fills d'aquells. És improbable que en les circumstàncies actuals el fenomen de la integració lingüística es pugui repetir amb la nova immigració.

No és aquest l'únic problema, ni seria tan greu si els nouvinguts trobessin una comunitat lingüística catalana amb el vigor que hom li podria suposar després de la història recent, després del pas de la repressió, que estimulà la resistència, a una normalització lingüística acompanyada de l'autogovern i reeixida en força aspectes formals i materials. Per contra, l'ús corrent de la llengua fa pena; contaminada de cap a cap pel castellà, empobrit fins a la caricatura el vocabulari, incorrectes bona part de les construccions de l'expressió oral, es parla, en general, un català deplorable. I si aquest és l'estat de la llengua parlada, el de l'escrita és encara molt pitjor. Segons dades del cens lingüístic del 2001, el 50,2 per cent dels censats declararen no saber escriure el català. Una comunitat lingüística la meitat de la qual confessa que no sap escriure la llengua pròpia és un cas d'una rara gravetat, possiblement únic en les alfabetitzades societats de la Unió Europea.

Un cop restablerta la Generalitat de Catalunya, els esforços dels poders públics es van dirigir a l'extensió de la comprensió i de l'ús del català -inicialment fou aquesta la necessitat prioritària-. Res a objectar si no s'hagués negligit el foment, al mateix temps, de la qualitat en l'ús parlat i escrit de la llengua. Però, ¿com podien ser sensibles a la correcció i a la bellesa de la llengua els nostres dirigents i responsables polítics, si ells mateixos quan parlen en públic la majoria no són, precisament, l'exemple que haurien de ser? (Quin goig que fa sentir parlar les elits francòfones amb el seu domini envejable de la llengua francesa!) Més reprovable encara: els successius governs de la Generalitat han ofert una visió enganyosa de l'estat de la llengua per no quedar en evidència, com apuntava la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana amb motiu de la diada de Sant Jordi d'enguany. Tampoc l'IEC no s'està d'assenyalar la responsabilitat de la política en la situació a què s'ha arribat: "El govern de la Generalitat de Catalunya ha preferit descarregar els seus propis deures en els ciutadans...".

En aquest context assistim -molts amb l'ànim perplex- a la fugida cap endavant dels qui fan campanya política supeditant el seu vot favorable al projecte de tractat constitucional al reconeixement per la Constitució europea de la llengua catalana. És legítim i fins i tot simbòlicament convenient demanar l'oficialitat de la llengua catalana a les institucions europees -ja ho va recomanar l'IEC l'abril del 2002, sense que aleshores hi hagués cap reacció del govern de la Generalitat davant Madrid i Brussel·les-, però no equivocant l'estratègia, ni desenfocant el problema. El projecte de tractat constitucional és tancat i signat; el reconeixement explícit del català en el text només seria possible en una futura revisió de la constitució ja vigent. A Europa hem de sumar voluntats a favor de la nostra reivindicació i només ens seran útils les del sí a la Constitució, que ja reconeix genèricament la diversitat lingüística i cultural; les del no són mala companyia, ens farien retrocedir al Tractat de Niça, incomparablement per sota del projecte de Constitució quant a la garantia dels drets fonamentals, els lingüístics inclosos. A més, no s'ha adduït cap consideració digna d'atenció sobre l'eficàcia real que tindria l'oficialitat europea del català, fora de l'exercici del dret a comunicar-nos en català amb les institucions europees, en la millora de l'ús social del català a Catalunya i als altres territoris de parla catalana. L'oficialitat europea del català no és la solució als problemes del català. Qui pretengui el contrari, que aporti arguments.