TVE no haurà de tornar a llegir als telediarios d'un dia la sentència que la va condemnar per la manera esbiaixada i mancada d'objectivitat d'informar sobre la vaga general del 20 de juny del 2002, segons acaba de resoldre l'Audiència Nacional, i la copresentadora del Telediario 2, Letizia Ortiz, serà la futura princesa d'Astúries. Aquests dos fets no tenen cap connexió entre si, ni són deguts a cap virtut de RTVE, però és possible que Alfredo Urdaci, director dels serveis informatius de TVE i presentador també de la segona edició del telenotícies estatal, cregui que blanquegen la seva deplorable trajectòria professional com a cap dels serveis informatius i que investeixen de credibilitat uns telenotícies que estan provocant la més gran exasperació d'ençà de la implantació de la democràcia informativa. Per contra, el botxí de l'objectivitat i de la neutralitat informatives, que haurien de presidir el servei públic televisiu, té la barra de presentar-se com a víctima "d'una campanya política ferotge", i els seus valedors del PP parlen "d'un intent d'enderrocar els professionals dels serveis informatius".

Des de l'honestedat intel·lectual no es pot negar que alguna cosa greu, democràticament i socialment, passa amb els telenotícies de la cadena pública estatal quan el cap dels serveis informatius, a més de ser l'actuació seva objecte d'una sentència condemnatòria, és notícia freqüent, i no precisament laudatòria -el cercador del diari El País identifica en el darrer any 1.309 entrades sota "Alfredo Urdaci"-, quan partits polítics de l'oposició i treballadors de la mateixa TVE han demanat la dimissió o cessament d'Urdaci, quan treballadors de TVE han constituït un Comitè Contra la Manipulació Informativa de TVE, quan el tractament informatiu de qüestions sensibles, com ara l'enfonsament del petrolier Prestige, la guerra a l'Iraq, la crisi de l'Assemblea de la comunitat de Madrid, l'accident del Yak 42, ha estat denunciat repetides vegades per sindicats, partits polítics, treballadors de l'ens públic, associacions de teleespectadors, periodistes... Un clam de protesta contra la televisió pública estatal únic a la Unió Europea!

La direcció de TVE i els dirigents del PP, que no cal dir que donen entusiasta suport a tan útil (per a ells) servei, responen al clam de protesta amb una estranya lògica: "Els informatius tenen credibilitat perquè són els més vistos" (Antonio Sánchez, director general de l'ens), "Els telediarios mantenen el liderat d'audiència des de fa molts anys" (Gerardo Conde, portaveu dels vocals del PP al Consell d'Administració de RTVE). Efectivament, tot i que l'audiència enguany ha baixat respecte al 2002, els telediarios, sobretot l'edició del vespre, se situen sovint entre els 10 programes de la setmana més vistos a Espanya, encara que per raons més complexes que la credibilitat que s'autoatribueixen. Però, justament, molta audiència hauria de comportar en un servei públic molta responsabilitat i no, com és el cas, un sistemàtic menyspreu a la veracitat, al pluralisme i a la independència, i, al capdavall, als milions de persones que no recorren per les raons que sigui a una altre mitjà d'informació.

No és només l'objectivitat en la informació política el que falla dels telediarios, ni tan sols la política és el tema més tractat -el 2002 es dedicà a l'esport, que generalment es redueix a futbol professional, una mitjana del 27,4% del temps del telenotícies, i a la política, un 24,5%-, és així mateix l'estructura global i la selecció i interpretació de les notícies que són lamentables fins a l'extrem de poder afirmar, parafrasejant la paraula clau de l'eslògan publicitari d'una coneguda cervesa, que "probablement" el Telediario és el pitjor telenotícies de les televisions públiques estatals de la Unió Europea. A banda de la informació política detestable i de la saturació ad nauseam de futbol, la major part dels altres continguts versen obsessivament sobre successos -si s'esgoten les desgràcies pròpies s'apel·la a les de l'exterior; si no n'hi ha que afectin persones, se'n conten d'animals-, i sobre qüestions intranscendents d'escàs o nul interès social, passant desballestadament d'un tema a un altre, de la sida a l'Àfrica al desbordament del riu Guadalete, del porro d'haixix al preu de les fruites i verdures... Això sí, adobant-ho sovint amb penoses "entrevistes casuals" que no aporten res a la comprensió del fet ni a les seves causes.

Aquest panorama planteja un dilema interpretatiu: o ens trobem davant d'uns professionals incompetents -no fan uns telediarios millors perquè no en saben- o davant d'uns experts de la manipulació psicològica amb reprovables objectius polítics; tot el muntatge dels telediarios contindria un missatge subliminar: el món és un caos, la violència, la desgràcia i la mort assetgen per tot, "no us mogueu, conformeu-vos amb la sort que teniu de viure en un país com aquest, confieu en un govern sòlid i triomfant com el del PP". Amb l'actual govern central en campanya electoral permanent els telediarios, convertits en aparell de propaganda sistemàtica, de cofoisme espanyolista, d'elogi descarat del propi mitjà, donen un avantatge, inadmissible en democràcia, al PP enfront de la resta de partits. En la perspectiva de les pròximes eleccions generals no haurà de tornar a llegir als telediarios d'un dia la sentència que la va condemnar per la manera esbiaixada i mancada d'objectivitat d'informar sobre la vaga general del 20 de juny del 2002, segons acaba de resoldre l'Audiència Nacional, i la copresentadora del Telediario 2, Letizia Ortiz, serà la futura princesa d'Astúries. Aquests dos fets no tenen cap connexió entre si, ni són deguts a cap virtut de RTVE, però és possible que Alfredo Urdaci, director dels serveis informatius de TVE i presentador també de la segona edició del telenotícies estatal, cregui que blanquegen la seva deplorable trajectòria professional com a cap dels serveis informatius i que investeixen de credibilitat uns telenotícies que estan provocant la més gran exasperació d'ençà de la implantació de la democràcia informativa. Per contra, el botxí de l'objectivitat i de la neutralitat informatives, que haurien de presidir el servei públic televisiu, té la barra de presentar-se com a víctima "d'una campanya política ferotge", i els seus valedors del PP parlen "d'un intent d'enderrocar els professionals dels serveis informatius".

Aquest panorama planteja un dilema interpretatiu: o ens trobem davant d'uns professionals incompetents -no fan uns telediarios millors perquè no en saben- o davant d'uns experts de la manipulació psicològica amb reprovables objectius polítics; tot el muntatge dels telediarios contindria un missatge subliminar: el món és un caos, la violència, la desgràcia i la mort assetgen per tot, "no us mogueu, conformeu-vos amb la sort que teniu de viure en un país com aquest, confieu en un govern sòlid i triomfant com el del PP". Amb l'actual govern central en campanya electoral permanent els telediarios, convertits en aparell de propaganda sistemàtica, de cofoisme espanyolista, d'elogi descarat del propi mitjà, donen un avantatge, inadmissible en democràcia, al PP enfront de la resta de partits. En la perspectiva de les pròximes eleccions generals i d'una possible alternança en el govern, l'oposició hauria no solament de garantir l'objectivitat i neutralitat informatives i de proposar solucions pel que fa a l'escandalós endeutament de l'ens públic, que s'estima que arribarà en acabar l'any a prop de l'astronòmica xifra de 7.000 milions d'euros, sinó també parlar-nos de com millorar la qualitat de la programació general de TVE. Una remarca final. Els telenotícies dolents emesos per un mitjà poderós expulsen de l'audiència (per l'efecte contagi) els telenotícies bons o menys dolents. TV3 hauria de vigilar la seva programació i evitar el contagi.

l