L'Institut Ramon Llull és -més aviat hauríem de dir era- un consorci integrat per la Generalitat de Catalunya i el govern de les Illes Balears amb la finalitat de promoure el coneixement, l'ensenyament i la difusió de la llengua i la cultura catalanes vers l'exterior. Va néixer a partir d'un acord inicial de col·laboració entre els executius respectius concertat l'any 2000. El 5 d'abril del 2002, en el curs d'un acte solemne celebrat en el monestir de la Real, de Palma -vessat de simbolisme, atès que la Real fou bastida per Nunó Sanç, oncle del rei Jaume I, i Llull hi estudià i escriví un temps-, s'hi donà la consistència formal definitiva amb les signatures dels aleshores presidents Pujol i Antich.

Fou, no cal ni dir-ho, una passa històrica -aquesta sí- que pretenia enllaçar en un projecte comú tots els territoris de parla catalana, de tal manera que es preveié que restàs obert a la futura incorporació del País Valencià. Era, l'Institut, l'única eina -s'ha de repetir: l'única- de la qual, després de segles, es disposava per mirar de caminar plegats el Principat i les Illes Balears; l'única eina a l'abast per a demostració sintètica, nord enllà, de l'existència de la nació de les lletres catalanes. Era, l'Institut, realitat i desig, present i, sobretot, futur que mirava, de cua d'ull, el passat.

Altrament, com a hereus fidels de la tradició federativa de les nostres contrades, l'Institut es va dissenyar amb una composició i un funcionament paritaris, lluny de cap supremacia d'un territori sobre l'altre. D'això n'és una bona prova el fet que la seu s'establís de forma compartida entre Barcelona i Palma i que la presidència tingués un caràcter rotatori.

Amb la radical desaparició de l'Institut com a ens integrador produïda per l'apartament de les Illes Balears, s'ha acomplert una duplicitat de designis. D'una banda, la política cultural atàvica i disgregadora del senyor Matas, que sembla pretendre sense reserves traslladar a les Illes la mateixa praxi lingüística dissenyada i aplicada a València pel senyor Zaplana -és a dir: la negació, per via de fet, del tronc comú, i la conversió de la llengua pròpia en cosa trivial, folklòrica i prescindible-; ha actuat, això sí, amb coherència. Ningú no li traurà aquest, pels qui l'hem de patir, infaust mèrit: per a ell, fer part d'un projecte a favor del català quan el que desitja és que la llengua tengui un paper subaltern i subordinat i que, al capdavall, quedi convertida en cendres, era una contradicció impossible de pair. D'altra banda, el govern de la Generalitat, a part de posar-li a Matas tan fàcil com ha sabut atiant focs, des del departament de Cultura i també, ai las!, des de Presidència, amb decisions unilaterals i fent veure que les Balears no existien, no ha mogut un dit, ans al contrari, per mirar d'evitar que la desfeta arribàs a consumar-se. Tots dos governs, doncs, han convingut en un sol amor i Sefarad ho recordarà i ho agrairà per sempre més.

Les desgràcies, emperò, no acabaren aquí. El mateix dia que s'oficiava el funeral per l'Institut Ramon Llull -el divendres 7 de maig- es consumava una nova agressió contra la viabilitat del català en el territori illenc. Ves per on, l'encontre entre els dos presidents serví també per signar un conveni per distribuir a les Balears els senyals de la CCRTV i, alhora, per difondre al Principat la no nata encara TV de les Illes Balears, el model lingüístic de la qual queda, per cert, pendent de definir: tot indica, tanmateix, que s'orienta per molt mals viaranys. Però això, és a dir, en quina llengua i amb quin registre parlarà aquesta TV, ni tan sols fou matèria tractada pel conveni que, de ben segur, tenia altres afers més destacats, com ara prescindir, per distribuir a les Illes les televisions i ràdios públiques de Catalunya, de Voltor, l'entitat responsable que s'implantassin i es mantinguessin a Mallorca. Menystenir aquesta societat cívica -creada a l'empara de l'Obra Cultural Balear fa gairebé 20 anys, amb entusiastes aportacions econòmiques populars i un complet suport institucional- i passar-li per damunt l'arrasadora del ja està fet equival a voler desconèixer el paper que les ràdios i televisions del Principat i, per tant, Voltor al capdavant, han tingut per mantenir encesa la flama de la llengua. D'ara endavant, la difusió dels senyals de la CCRTV és a disposició d'un govern -el del senyor Matas- que creu, com ha demostrat a bastament, que la llengua catalana li és sobrera: una joguina, doncs, a mans de qui només la vol per fer-ne estelles.