Definitivament s'ha consolidat als mitjans de comunicació el model que podríem anomenar "fot-li, que no ve d'aquí". Consisteix en una barreja d'informació, opinió i espectacle que permet que un catedràtic de mecànica quàntica convidat per parlar de la massa fosca de l'espai acabi comentant vídeos d'en Pocholo.

Ara toca el cas de la noia austríaca segrestada des dels 10 als 18 anys. Els mitjans, uns més que altres, ens hi hem tirat en planxa. Esclar, és un tema perfecte per aconseguir audiència. El problema és que la història està explicada en tres minuts, però cal estirar-la i estirar-la al màxim, sobretot perquè la competència fa el mateix i no volem perdre share. I llavors bé la gran pregunta: "I què coi fem per omplir?". És l'inici de la cursa per trobar experts que analitzin psicològicament el comportament de dues persones que no han vist en sa vida. I si no tenim experts a mà, que passi el catedràtic de mecànica quàntica i un ex Gran Hermano.

Bé, doncs d'aquest cas un servidor no en té cap opinió. Més ben dit, no sé què opinar-ne. En 8 anys de segrest, durant els quals la noia ha sortit diversos cops al carrer, ¿només ha pogut escapar-se un dia que el sonat parlava per telèfon? ¿Vuit anys de segrest i fa aquesta cara de salut? ¿No ha rebut cap educació i s'expressa millor que el 70% dels joves de la seva edat que sí que han anat a una escola? Doncs potser seria millor jubilar la LOGSE, la LODE, i la LOE i tancar els alumnes en zulos a veure si aprenen a expressar-se. Ah, que s'ha educat mirant la tele. Doncs no serà veient tomate, oi?¿I d'on han sortit els dos advocats i l'assessor de mitjans que s'han convertit en la seva ombra?

No, no en tinc cap opinió. I si en tingués segurament seria la mateixa que quan vaig llegir que en una platja anglesa havia aparegut un jove misteriós i desorientat que només s'expressava tocant el piano de forma virtuosa. Recorda que al final va resultar que no sabia ni distingir un la d'un re?