Avui en dia el que realment importa d'una manifestació no és el motiu pel qual es convoca sinó l'assistència. Una hora abans que comenci, els mitjans de comunicació ja estem donant xifres d'assistents. I a la que els organitzadors veuen que han aconseguit ajuntar prou ciutadans (i ciutadanes) per omplir dues cruïlles enllà, patapam: en som un milió. I si les cruïlles omplertes són tres, llavors en som un milió i mig. El milió s'ha convertit en la unitat de mesura dels organitzadors de les manis. Jo en aquests casos sempre em pregunto: ¿com és possible que una manifestació a Madrit en contra dels matrimonis homosexuals convocada pel PP reuneixi un milió de persones i una convocada aquí a BCN pel dret a decidir també reuneixi un milió de persones? Quina casualitat, oi, que hi hagi exactament la mateixa gent en contra d'una cosa i a favor de l'altra?

La diferència és que allà no existeix una gent com els de Contrastant que facin una cosa tan senzilla com comptar els manifestants. No un per un, esclar. El mètode utilitzat és tan senzill com multiplicar l'espai que ocupa una persona per l'espai que ha ocupat la manifestació. I com que, fins que els col·lectius Zaplebes no comencin una campanya negant-t'ho, dos més dos fan quatre, resulta que ho claven. Ho claven quan es dediquen a la Feria de Abril i ho van clavar abans-d'ahir. Agradi o no agradi.

Independentment de la xifra final, ningú pot negar que la mani de dissabte va ser un èxit que va sorprendre la pròpia empresa. Els ciutadans que no es dediquen a la política ni al periodisme han estat molt callats durant el procés estatutari i abans-d'ahir van decidir sortir al carrer. Això vol dir que alguna cosa s'està coent a la societat catalana. Encara no sabem com es canalitzarà aquest estat d'opinió, però més d'un deu estar patint per si afecta el futur polític que va dissenyar en un despatx (o en un sofà).