Sóc un consumidor ocasional de televisió, però hi ha un programa que procuro no perdre-me'l. És Polònia, a TV-3. El mateix equip en fa un altre també molt bo a RAC-1, Minoria absoluta.

Escric aquestes ratlles després de veure una edició de Polònia que m'ha semblat notable. Els gags són francament bons, i els diàlegs, els monòlegs i el ritme acrediten un treball de guió excel.lent.

Abans del 1939 hi havia unes publicacions satíriques que es van fer famoses. Hi escrivia --i hi dibuixava-- gent molt intel.ligent i aguda. I penso que Polònia entronca, en certa manera, amb aquelles revistes, utilitzant, és clar, un altre mitjà, l'audiovisual, que té les seves pròpies lleis.

La recreació del personatge de Maragall ja és un clàssic del programa, i demostra que la imitació, treballada a fons i sense excessos, pot tenir la seva dosi de tendresa i fins i tot un toc de lirisme. Algú pot trobar que la sàtira d'algú és, a vegades, poc respectuosa, però jo no ho crec. Més aviat al contrari. Encara que sigui a través de la caricatura --i potser per això, precisament--, Polònia humanitza uns polítics que en la vida real acostumen a presentar-se amb més rigidesa. Si em permeten inventar-me una paraula complicada, el programa proporciona als personatges entranyabilitat. Els acosta, més que no pas els distancia. Estic segur que hi deu haver més d'un polític disgustat perquè a Polònia no l'imiten. Aconseguir això --que els polítics i personatges públics vulguin ser parodiats a televisió-- és l'aspiració màxima d'un programa d'humor.
El que fan Toni Soler i el seu equip és molt difícil. L'humor sempre ho ha estat. I fer un programa darrere l'altre mantenint el nivell significa, a més d'esforç, una exploració intel.ligent de les pròpies possibilitats. Hi ha qui domina el mitjà, però té molt poca cosa a dir, i hi ha qui té moltes coses a dir, però no domina el mitjà.

La majoria dels canals televisius exploten una comicitat vulgaríssima. En canvi, Toni Soler i els seus sembla que facin cas d'una definició que va fer el famós Tristan Bernard: "L'humorisme no és altra cosa que una lògica subtil".

En els gags i situacions que protagonitzen el Rei i el Príncep, els ministres i els alcaldes, el Papa, el president de la Generalitat i el del Govern espanyol, i els seus opositors, no hi ha extravagància perquè sí. Hi ha la divertida i creativa lògica de l'humor que dóna un sentit a les coses.