Tots coincideixen, a Euskadi. Des de l'ex-lehendakari Ardanza fins al secretari general de la patronal. Des dels bisbes fins a Batasuna, Gesto por la Paz o els partits que conformen el govern basc i els socialistes que s'hi apropen. Des de la portaveu de la plataforma dels familiars dels presos dispersats fins a la ciutadania que accepta parlar-ne en públic, al carrer, amb un foraster a Ermua o a Mutriku. Fins i tot Leopoldo Barreda, portaveu del Partit Popular, accepta que en aquesta ocasió hi ha elements que permeten obrir amb millors expectatives una finestra a l'esperança, com titulava l'AVUI de dijous la notícia més desitjada dels darrers anys, notícia apuntada les setmanes anteriors en un seguit d'especulacions que van haver de ser rebaixades per no espatllar l'alleujament quan arribés. I ja el tenim aquí.

Tots coincideixen doncs, que l'alto el foc permanent anunciat per ETA té més possibilitats d'evolucionar cap a la fi de la banda terrorista que qualsevol dels proclamats en quatre ocasions anteriors. Per què? Doncs per factors que van des de la feina feta per preparar el terreny amb els agents espanyols que van fer que Rodríguez Zapatero s'avancés un mes a la data real, fins a elements no menys rellevants que es deriven del pas del temps i les seves circumstàncies. Erosió que ha convertit una aspiració política que hauria estat legítima en una causa cruel sense futur perquè el terrorisme ja és multinacional. I es diu Al-Qaida.

Hi ha també altres aspectes que no poden passar desapercebuts. Si ens fixem en el primer dels dos textos, el transcendental, l'anunci és a la primera frase. Curta i rasa. Com si es tractés d'un titular d'impacte que allunyés qualsevol dubte i l'hi evités a la ciutadania haver de buscar la notícia entre llargs i espessos comunicats carregats de retòrica buida, antiga i pesada. Retòrica que la banda torna a emprar en el segon paper que li serveix per canalitzar motius i condicions sabent, però, que ni rebaixarà l'anunci ni servirà per a gaire cosa més que per mantenir la moral de la seva tropa. I aquesta clau ens permet entendre que ara les coses poden anar millor. És la contrapartida dialèctica al discurs del govern espanyol, executiu que va a la recerca de la unitat perduda i que, mentrestant i per aconseguir-la, necessita negar el preu polític que s'haurà de pagar per no destorbar el bon clima imprescindible i no donar més armes als contrincants electorals que han fet d'aquest procés un altre element d'erosió a Rodríguez Zapatero, que avui ja veuen president per més temps que no creien dimarts.

I si el procés s'encarrila, el tenen instal·lat a la Moncloa amb data de caducitat indeterminada. Només calia fixar-se en les cares dels populars al Congrés la tarda de l'anunci com assenyalava Iu Forn l'endemà amb sornegueria. La de Rajoy era la de qui accepta la derrota. Les dels seus companys eren les faccions desencaixades d'aquells que han de fer l'esforç de no permetre que els delati el contracop sofert però no ho aconsegueixen.

Deixem doncs, que els propers dies es vagin paint les posicions i dissipant les retòriques. No caiguem en el parany de donar importància a discursos essencialistes ni a escenificacions imprescindibles per fer creure que ningú no es mou ja que tothom haurà de fer-ho. Per què si no, correm el risc de tornar a l'anterior treva, la que va ser titllada de parany d'entrada i que ho va ser, entre d'altres raons, per no haver-se volgut tocar cap fitxa bàsica. Aquelles que ni trencaven esquemes ni atemptaven contra la democràcia.

Els que entenen d'aquestes coses diuen que per poder arribar on som ha fet falta molta cuina. Es refereixen a la preparació del terreny per propiciar la decisió dels terroristes. Preparació que han fet d'acord amb recelosos intercanvis de parers canalitzats per vés a saber quins procel·losos camins. Tard o d'hora ho sabrem, però de moment interessem-nos per què el final de la pel·lícula sigui feliç abans de tafanejar en la possible relació d'intimitat dels protagonistes.