És curiós. Una de les conclusions de la publicació de l'informe apòcrif sobre els mitjans de comunicació és que ningú en surt ben parat. Per tant, sembla sorprenent que s'hagi fet públic atesa la prudència que habitualment ha caracteritzat aquest país. Virtut, tot s'ha de dir, que en més d'una ocasió s'ha confós amb temença o fins i tot amb por. Així doncs, o les coses estan canviant més ràpidament del que creiem o alguns ja comencen a està farts de tant pacte de silenci i negociació per sota la taula. Adéu-siau oasi català! Hi ha, però, una tercera hipòtesi. Que perduda la capacitat d'influència o de maniobra hi hagi qui apliqui el principi de taula rasa.

És evident que la difusió del polèmic dossier deixa malparat el govern català. Ara bé, fins a la setmana entrant no sabrem si, com escrivia Lluís Bou dijous en aquestes pàgines, tornem a estar en una nova crisi del tripartit o d'aquesta bugada encara n'hauran tornat a salvar tots els llençols perquè hi ha massa roba bruta escampada arreu. De moment, la Generalitat ha posat en marxa una investigació interna, decisió que, de passada, ha salvat de la dimissió algun càrrec important. Exactament algú que, com Carod-Rovira en el seu moment, la va presentar i no li va ser acceptada dimecres a la nit. El protagonista d'aquest cas pretenia assumir-ne les responsabilitats malgrat assegurar que no n'era ni l'autor ni l'instigador tot i la munió de dits acusadors que l'assenyalaven. Seguint, però, l'estela del seu protector republicà no s'ha de descartar que properament abandoni el despatx oficial. Em refereixo a Miquel Sellarès, que, en les seves declaracions en mig de la batussa, ja començava a destil·lar el to de decepció i cansament per l'orientació que va adquirint la vida política a casa nostra i que ell coneix perfectament. ¿Suposaria això més poder per als socialistes en el si del govern? De portes endins potser sí, però de portes enfora la seva imatge torna a quedar malmesa per la presumpció de culpabilitat que retroba l'ombra d'etapes anteriors en les quals alguns dels seus amics periodistes amb càrrec públic els van deixar més en evidència que en bon lloc. L'oposició, per la seva banda, té tant a exigir com a callar.

Populars i convergents tenen cua de palla. Els primers no cal ni recordar-ho. Els escàndols encara estan frescos en la memòria col·lectiva. I així els va anar el 14 de març. Els segons, perquè la seva política mediàtica global ha estat inexistent a parer d'alguns; interessada, segons uns altres; i absolutament ineficaç, en opinió de tercers. De fet, salvat el cas del mitjà públic català per excel·lència, en l'àmbit privat no se'n van sortir mai. Iniciatives frustrades n'han comptabilitzat més d'una en l'haver dels seus objectius. Tant és així que ara des de l'oposició poc camí d'influència els queda per córrer, fet que mirat amb ulls comprensius demostra dues coses. Una, que no van saber invertir pensant en l'endemà de l'abandonament del poder perquè -i dues- no es plantejaven la possibilitat de perdre'l mai. I com que els gran beneficiats per la seva generositat administrativa continuaran necessitant de l'atenció publicitària o administrativa del nou executiu, viraran cap a les tendències que més els interessin, com manen les lleis del mercat.

No ens enganyem. El contingut del document de la discòrdia té d'alarmant que, per primera vegada, es posa en negre sobre blanc i s'escampa allò que el sector sabia amb escreix i comentava amb desfici. El mal genèric que se'n deriva, doncs, és que ara es fa extensiu a tota l'opinió pública l'autèntic rerefons de tot plegat. En conseqüència, pot sembla lògic que se'n ressenti la credibilitat informativa. Passarà, però? No ho crec.

Amb aquesta polèmica, els mitjans de comunicació privats han quedat homologats a les vicissituds que mouen la resta d'empreses independentment de la seva funció. Ni millors ni pitjors. Iguals. Per a bé i per a mal. I això no és dolent perquè les desmitifica i les situa en l'àmbit de la normalitat. Exactament aquella que en massa ocasions s'ha fet veure i creure que no els era pròpia.

Els grups mediàtics d'aquest país estan sotmesos a un nivell de competència ferotge. I de pressions. I lluiten diàriament per sobreviure, la majoria, i anar a més, la minoria. Però pocs d'ells es poden sentir autènticament importants si aquesta característica es basa en la solidesa i la potència dels seus actius. Una altra cosa és la imatge que ens venen i la tenacitat en l'autopromoció que tenen. A més de la capacitat d'influència que desprenen, que és alta i tampoc crec que se'n ressenti. I és aquí on apareix la part preocupant del document. En el punt que pretén orientar ideològicament continguts i línies editorials de sectors privats un cop es creu que ja es domina els públics. Exactament quan es malda per instar a una lectura catalana dels fets informatius i els seus protagonistes parlant més d'imposicions que de conviccions. Tot i que particularment es pot entendre, governamentalment i administrativament és inadmissible. Perquè un país, una nació, ho és plenament quan respecta tots els grups que la conformen i els tracta amb la igualtat per la garantia de la qual un govern ha de vetllar. És d'aquesta rica pluralitat d'on surt la seva força i no de la mirada estreta i excloent que considera errat i marginable qui no comparteix el criteri de qui pretén les lleis prou genèriques com per, després, fer-se els reglaments a mida del seu ideari. Democràticament s'ha de respectar qui tingui aquestes idees amb la mateixa convicció que s'ha d'evitar que les apliqui. El camí no és creure que un govern pot fer el que vulgui per haver estat elegit a les urnes o tenir en el seu si un partit decisiu per la seva composició. El camí és comprendre que l'executiu final ho és de tots els ciutadans i ciutadanes que representa i que ha d'entendre els diferents vetllant també per les seves garanties cíviques. Per això m'emprenya el document. Perquè desprèn un ideari contrari al discurs permanentment pronunciat. També per part d'aquells que ara s'esquincen les vestidures.