SALVATGES SENSE REMORDIMENTS

Cada vegada que hi ha un aniversari o alguna notícia -negativa, sempre- relacionada amb una possible revisió del cas de Salvador Puig Antich, aquest país es regira, incòmode, a la cadira. I ho fa perquè recorda perfectament el salvatgisme del règim franquista, però, sobretot, perquè tots som conscients de la impunitat en què han quedat els seus crims. Cada vegada ens veiem obligats a recordar que la majoria de les persones que, uniformades o no, van participar en aquest assassinat d'execució funcionarial segueixen vivint entre nosaltres i, probablement, cobren pensions a costa de les nostres nòmines. Però el pitjor és que tota la gent que va formar part d'aquell aparell repressiu de dimensions formidables no té cap mena de mala consciència i, és més, forma part del gruix social del qual s'alimenten un grapat de mitjans de comunicació amb seu a Madrid i la dreta política, econòmica i religiosa espanyola. En ple segle XXI, encara hi ha tenebres.

SALVATGES A LA PANTALLA

On és, què fa i, sobretot, què pensa aquell funcionari que els demanava, amb precisió funcionarial, on s'havia d'enviar el taüt a les germanes Puig Antich el dia abans de l'execució a garrot? ¿És possible que aquest home no estigui penedit del que va fer? O, el que és pitjor, ¿pot ser que des de la seva rutina diària actual ni tan sols li doni cap importància? Probablement, la resposta és que sí. La història recent permet a tota aquesta gent que puguin dormir tranquils, com ho deuen fer cada nit els militars que van protagonitzar aquelles pantomimes paral·leles que va esbudellar Albert Boadella quan encara no treballava per a l'Estat, sinó contra la seva maquinària. Per tot això, és una bona notícia l'estrena del Salvador de Manuel Huerga i Francesc Escribano. Més enllà del documental, en el moment històric en què ens trobem tenim necessitat de recórrer a la ficció per expressar les sensacions d'aquella època. Encara que això passi per humanitzar algun monstre.