LA SOBIRANIA EN UN COVE

"No hi ha més solució que el peix al cove", deia ahir Joan Puigcercós a aquest mateix diari. Una declaració històrica, perquè el secretari general d'Esquerra admetia, amb tota claredat, que el seu partit ha deixat de buscar la ruptura amb l'Estat. Naturalment, com que la independència no arribarà mai per la via de la col·laboració amb el PSOE, es pot afirmar que l'independentisme dels republicans ha esdevingut una referència purament nominal. I prou. En definitiva, una cosa molt semblant al sobiranisme dels actuals dirigents de Convergència, que -amb proclames i declaracions, això sí- sempre van amb el cove sota el braç a veure si el ministeri de Solbes-Rato-Solbes deixa anar alguna cosa a canvi de votar el que sigui. El problema és que si no hi ha altre camí que aquest, si, com se'ns diu, no és possible una estratègia independentista, alguna cosa s'ha d'arreglar entre CiU i Esquerra. Perquè amb 18 diputats es podrà pescar poc, però amb 10 i 8, no res.

L'ESTRATÈGIA DE L'AGLÀ AL COVE

I si està tan clar que no hi ha res més que el peix al cove, pregunto, no serà millor l'estratègia del PSC? Els socialistes catalans han aconseguit -ningú no ho nega- imposar un ministre al president del govern espanyol. Quan CiU o Esquerra han somniat res semblant? Si l'única cosa que es pot fer és influir a Madrid, potser serà més eficaç negociar des de tots els fronts possibles, inclosa la pressió interna dins del PSOE. Al PSC no se'l pot acusar, simultàniament, de sucursalisme i submissió, d'una banda, i de l'altra, d'entaforar Joan Clos al bell mig del Consell de Ministres. En qualsevol cas, aquesta carrera frenètica entre CiU i Esquerra per veure qui rep més trucades futboleres de Zapatero o Rubalcaba no sembla que ens apropi ni un pam a la sobirania. Si el sistema funciona com ens diuen, la independència li arribarà abans a Extremadura que a Catalunya, vistos els resultats dels darrers anys. Que vigili l'Ibarra, aviam si qualsevol dia es troba amb la bandera a l'ONU i la caixa buida.