ANTIFRANQUISME FELIÇ

És curiós com n'hi ha hagut prou amb una pel·lícula per descórrer la cortina que tapava un trauma col·lectiu de la societat catalana. Hi ha moltes interpretacions possibles sobre quins eren el significat i els efectes de les accions del MIL, o sobre quines van ser les raons per les quals el règim franquista, corromput fins a la podridura, va decidir cometre una salvatjada més en la seva història innoble. Però en una sola cosa, només una, coincideixen tots els testimonis dels últims dies de Salvador Puig Antich. I és que ningú no es va mobilitzar seriosament per intentar salvar-li la vida. Al costat de Puig Antich hi va haver persones, però no pas organitzacions. I això afecta la credibilitat i el prestigi de la resistència oficial, que potser estava massa preocupada preparant el terreny per a un pacte amb el franquisme que havia d'arribar molt pocs anys després. Sigui com sigui, alguns semblen haver reconstruït el seu passat a mida i hi ha històries personals que desafinen.

FRANQUISME DESPREOCUPAT

Però, per lamentable que fos l'actitud de la resistència antifranquista, la tragèdia de Puig Antich ens recorda, brutalment, que el que va caracteritzar el franquisme no va ser ni el Seat 600 ni la Chica yeyé, com sovint ens intenten fer creure. Aquell règim va néixer assassinant i va morir assassinant. O només es va transformar? Ara que hi ha diaris que venen els capítols del No-Do com a atractiu per a la difusió de l'edició dominical, val la pena recordar que segueix vigent la legalitat d'aquell consell de guerra que va condemnar Salvador Puig Antich sense la més mínima garantia jurídica. També hi són la major part dels responsables, dels col·laboradors, dels entusiastes del franquisme... I el pitjor és que estic convençut que ni tan sols els ha passat pel cap fer un mínim examen de consciència. Els règims criminals no poden existir sense assassins al seu servei. Potser és per això que és fàcil fer una pel·lícula, però de moment és impossible revisar cap judici del franquisme. Fins ara.