Un pregó cosmonauta

M'agradaria tant, ser com Elvira Lindo! Però tant, que porto gran part de la meva vida insistint que fóra just que arribés el dia que hi pogués haver personatges com ella en aquest país. Aquestes respostes naïfs sobre que la pàtria són tres persones i dos carrers, aquest ser capaç de viure amb el director de l'Instituto Cervantes de Nova York, amb un pressupost astronòmic, i dir que les llengües no tenen cap importància, en fi, aquest poder dir amb to desmenjat que un basc o un català podrien anar a llegir el pregó de San Lorenzo, San Cayetano i la Paloma i "ningú no hi donaria tantes voltes", sense que ni tan sols li passi pel cap la que es muntaria si algú fos prou temerari per pronunciar una frase en català en una festa popular espanyola... Tot això m'admira i, ho confesso, em fa enveja. Ha de ser tan reconfortant ser hispanocosmopolita i que els teus amics catalans siguin com Joan Clos! Llàstima que li hagin ocultat que tots no som tan feliços.

Un pregó ple d'amor

El nirvana existencial en què viu Elvira Lindo és tan plàcid que quan li pregunten si l'han convidat a causa de les seves simpaties polítiques ella respon, literalment, "Per què? Perquè sóc pròxima al Partit Socialista?". I dic jo, quina olor fan els núvols, zum, zum? Sort que Lindo pregonarà ben protegida pel líquid amniòtic de la Casa Gran, envoltada pel cotó fluix dels seus lectors fidels, que són allà manant des de l'època en què Selam encara voltava pel nord-est d'Etiòpia, sense sospitar que 3,3 milions d'anys després acabaria sortint en una portada de National Geographic. Mentrestant, a Nova York segueixen insistint a negar-se a fer pregons en castellà, igual que a París i a Constantinoble, com diria el Papa. Que provincians, pobrets. I més encara si ho compares, com diu Lindo, amb els esmentats San Lorenzo, San Cayetano i la Paloma, aquests que no donen tantes voltes a les coses de l'idioma. Anem tots avui a escoltar paraules d'amor. Però amb flors al cap i disposats a escoltar un pregó independent del matí.