Una emissió del programa "Si més no", de Catalunya Ràdio, del divendres dia 1 d'abril (les setmanes passades no li lleven actualitat) fixà l'atenció en la responsabilitat dels mitjans de comunicació en la construcció de la consciència nacional catalana. Bé, no record si exactament el plantejament teòric del programa era aquest, però sí que ho era el tema que debatien els contertulians. Entre les coses que es comentaren, en general crec que compartides pels qui des dels països catalans "perifèrics" creiem en la unitat nacional catalana, una em pareix especialment destacable: per a qualsevol mitjà catalunyès (és a dir, de l'estricta Catalunya), és més notícia qualsevol extravagància de na Rociíto a la seva Andalusia que l'esdeveniment més transcendent que pugui succeir a Cotlliure... Però na Rociíto no és catalana ni, evidentment, Andalusia és Catalunya; en canvi ningú gosarà dubtar que, efectivament, Cotlliure sí és Catalunya, encara que sigui dins França. El que es va comentar per a Catalunya val, ben segur, també per als altres països catalans, majoritàriament centrats en la informació local i regional i girats, quan volen ultrapassar aquest àmbit reduït, cap a Madrid o París (segons a quin estat pertanguin) i les regions que en depenen. No importa si els mitjans són en català o en castellà o en francès: l'actuació és pràcticament la mateixa, amb excepcions parcials com són determinats programes de Catalunya Ràdio i l'excepció total dels setmanaris "Presència" i "El Temps", i dels diaris digitals "Vilaweb" i "Tribuna catalana" (fixem-nos que n'hi ha dos que són iniciatives valencianes). L'exemple més sorprenent, i preocupant, és el del "Diari de Balears", que, tot i el seu nom, és un diari estrictament mallorquí de marc referencial espanyol, al qual el que passa a Catalunya o València és tractat exactament igual que el que passa a Extremadura o a Galícia.

El fet que a tots els països catalans trobem una actuació semblant, però, no pot ser excusa perquè Catalunya, l'anomenat Principat, persisteixi en aquesta actitud, i no ho pot ser perquè Catalunya té la responsabilitat, per raons històriques, culturals, polítiques i econòmiques, de capitanejar el procés de construcció de la consciència nacional. Per raons històriques, perquè Catalunya és el nucli de la catalanitat, l'origen dels Països Catalans; per raons culturals, perquè des de fa segles el seu dinamisme cultural és capdavanter i ens arrossega a tots els altres: la Renaixença va néixer a Catalunya i s'hi va consolidar molt abans que als països perifèrics; per raons polítiques, perquè la manifestació política de la consciència de poble diferenciat és molt més estesa i arrelada que a la resta; i per raons econòmiques, perquè els Països Catalans són el marc natural immediat d'expansió de l'economia principatina, molt més forta, i especialment de la indústria cultural.

Durant tots aquests anys passats de democràcia autonòmica Catalunya ha renunciat a complir la seva responsabilitat de vertebrar els Països Catalans. Amb l'excusa de no immiscir-se en els assumptes d'altri, el catalanisme regional principatí ha deixat que les forces anticatalanes actuassin lliurement per a impedir que la recuperació del sentiment nacional català avançàs als altres països catalans. Només s'ha mogut, de manera més o menys discreta, per a ajudar al manteniment de la llengua a la Catalunya Nord (supòs que per allò que al cap i a la fi té el mateix nom) i a l'Alguer (una mica paternalísticament i potser per nostàlgia), però s'ha despreocupat bastant del que passava a València, a les Balears o a la Franja. La ràdio i la televisió de Catalunya haurien pogut ser de tots els catalans (no només dels catalunyesos) si els seus dirigents ho haguessin volgut, però aquests varen optar per tancar-se en les seves quatre províncies. Per exemple, la delegació de TV3 i de Catalunya Ràdio a les Balears és molt menys important que la del País Basc: només hi sortim, a les notícies, quan passa qualque cosa molt grossa (com qualsevol altra comunitat espanyola), i mai veureu que dediquin espais llargs i de molta audiència a parlar de problemes nostres; com a molt, uns pocs minuts de tant en tant entremig de notícies del món sencer. Si TV3 i Catalunya Ràdio haguessin consolidat una delegació activa a les Balears que cada dia participàs en els diversos programes informatius i de debat, actualment la consciència de la catalanitat normal de les Illes seria molt més present tant a Catalunya com a les Illes, i la IB3 del Partido Popular tendria molt més difícil la missió provincianista i espanyolitzadora que pretén. Però no va ser així en temps de la Generalitat convergent ni sembla que ho hagi de ser ara en l'època de la Generalitat esquerrana, baldament hi hagi una suposada influència d'Esquerra Republicana, que s'autoproclama defensora dels Països Catalans.

És ver que hi ha, i hi ha hagut, iniciatives que ens tenen a tots presents, com el Grup Enciclopèdia Catalana, que és modèlic en aquest aspecte, i aportacions puntuals que ens prenen en compte, com els documentals emesos fa alguns mesos al Canal 33 sobre la guerra civil a les Balears, iniciatives i aportacions l'èxit de les quals demostren que el catalanisme ample és viable i ben acollit. Però fa la impressió que hom no vol anar més enllà i que tot ha de continuar més o menys igual. Si us fixau en els personatges d'aquest programa d'història que s'ha emès aquesta temporada per TV3, El favorit, veureu que de tots els personatges proposats no n'hi ha cap de nascut a les Balears, i només dos ho són al País Valencià: Joanot Martorell i el Papa Borja. Sols Jaume I, el Conqueridor, té relació directa amb les Illes. Ni tan sols Ramon Llull, una de les personalitats més importants de la cultura universal, ha merescut l'oportunitat de ser favorit per als telespectadors catalunyesos... Deu ser perquè no va néixer a la Catalunya estreta?

És possible que el Principat, les quatre províncies de la Generalitat de dalt, se'n surti sense l'ajuda dels catalans dels altres països veïns, en l'intent de sobreviure a la forasterització, però el que és segur és que els altres no ens en sortirem sense l'ajuda catalunyesa. Som massa pocs i massa debilitats, enfrontats a un atac bestial dels estats espanyol i francès, sobretot per part dels partits de dreta i d'ultradreta. És ben hora, doncs, que la Catalunya principatina assumeixi la seva responsabilitat en aquesta qüestió i comprengui que no es pot desentendre de la nostra sort, i en aquesta responsabilitat els mitjans de comunicació hi tenen un paper crucial. En qualsevol cas, els dirigents polítics, socials i culturals catalunyesos que prenguin consciència que la seva manca d'actuació en el sentit d'enfortir la nació catalana en conjunt tendrà a curt termini (de fet, ja comença a tenir-ne) conseqüències nefastes per a la llengua i la cultura que tant diuen defensar, i que l'abandonament dels catalans "perifèrics" repercutirà en l'afebliment dels seus propis recursos. Mirau, si no, com a l'actualitat un dels arguments de pes que s'esgrimeixen per a demanar l'oficialitat del català a Europa és el dels deu o onze milions de ciutadans que el tenen com a llengua oficial. Si al Principat només n'hi ha com a molt set, vol dir que els altres tres o quatre habiten als altres països catalans... Si valem per a fer pes de cara a fora, també hem de valer per a ser considerats a dins, o no? O els no principatins només som "catalans" quan convé a certs interessos polítics o econòmics?