Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
ç
 



© Magma3
 
6 d'abril de 2005
Novetats  
   
L'espanyolisme 'cañí'
Agustí Colomines
  Avui, 17 d'octubre de 2005
   
 

El director d'El Noticiero Universal -el primer diari de tarda barceloní, que es va editar del 1888 fins al 1985-, el diputat independent per Sueca Francesc Peris i Mencheta, el novembre del 1901 observava el següent al Congrés de Diputats: "No tengo ninguna autoridad, ni quizá derecho para hablar de Cataluña, porque no soy catalán, pero vivo allí y tengo hijos y nietos catalanes, y grandes afectos, y por ello me duele, señores diputados, la atmósfera caldeada que hay aquí contra aquella región. (Rumores.) Sí, señores diputados. Aquí hay prejuicios contra Cataluña". Han passat 104 anys i qualsevol altre diputat que no estigués obsedit per esdevenir el campió de l'exaltació patriòtica espanyola podria dir el mateix: "Aquí hay prejuicios contra Cataluña". I és que la majoria dels polítics espanyols d'aquesta centúria han encarat les reivindicacions catalanistes amb la mateixa sorpresa que aclaparava el liberal conservador José Sánchez Guerra el 1902: "Por donde ha podido llegarse en tiempo relativamente corto, desde aquél en sus comienzos inofensivo renacimiento literario, iniciado por un grupo de poetas de inspiración no siempre feliz, apellidados los inocentes por sus mismos paisanos, y reducidos á escribir en catalán composiciones calificadas por quien no puede ser sospechoso, como poesías de ninas y ninetas y fluviols sonants [sic], hasta esta morbosa exacerbación de los espíritus, que ha llegado á convertirse en gravísimo problema político y á poner en riesgo la paz material, en toda la región catalana, ó cuando menos en la hermosa y cultísima Barcelona".

Si aquest senyor, que el 1931 va ser elegit diputat a les Corts Constituents per la candidatura Apoyo a la República, entenia el catalanisme "morbosa exacerbación de los espíritus", què no havia de pensar un personatge com Ernesto Giménez Caballero, un dels signants del manifest fundacional del setmanari feixista La conquista del Estado de 1931? L'any 1942, el mateix Giménez Caballero, autor també del famós llibre Genio de España (exaltaciones a una resurrección nacional. Y del mundo) i en una altra hora avantguardista destacat, es referia a la Catalunya republicana amb els termes següents: "Cataluña logró el fraccionamiento de España protegida por la Francia del Frente Popular, la Inglaterra de Gibraltar, la Rusia de Stalin. Pero frente a esos sueños fulminantes de Francisco Cambó y Francisco Macià surgen las realidades guerreras de otro Francisco: Franco. La verdad unificadora y eterna de España. Y Barcelona, cuna romántica del catalanismo en 1833, le sirve al Catalanismo de tumba el 26 de enero de 1939". Va anar de molt poc, és veritat, però el 1939 no va ser cap tomba. En tot cas un destorb, la palanca perquè l'espanyolisme campés a plaer. Però no ens enganyem, l'espanyolisme no va ser un invent de Franco. Aquest seria el desig d'aquells eufòrics que una vegada i una altra es deixen seduir per Madrid, sobretot si al capdavant del govern espanyol hi ha un senyor que es diu Felipe González o José Luis Rodríguez Zapatero. Els tranquil·litza pensar que el pensament polític espanyol ja no està amarat d'aquelles tronades declaracions de polítics i intel·lectuals espanyols de fa cent, seixanta, quaranta o trenta anys.

Amb motiu de la discussió del missatge de la Corona de l'any 1907, el líder reformista Melquíades Álvarez advertia la minoria agrupada sota Solidaritat Catalana que, atès que els catalanistes no podien "ejercer la hegemonía [a Espanya], que no podéis, aunque quisiérais, ejercerla, porque representáis, ante todo, una política interesada y mezquina, permitidme también que crea, no de su SS (dirigiéndose al Sr. Salmerón), cuya historia es la patente más honrosa de su patriotismo, sino de muchos que pueden militar en la Solidaridad Catalana, que con estas ideas se puede ir al separatismo ó se va derechamente á la disolución nacional. (Gran sensación en toda la Cámara.) [...] No olvidéis, Sres. Diputados catalanistas, que la Patria no ha de ser tan suicida que entregue la dirección de su poder á quien no sabe sentirla y amarla, y á quien por no saber amarla y sentirla, puede conducirla á los horrores de la disolución ó a las negruras del envilecimiento. (Muy bien, muy bien; grandes aplausos, que se repiten en las tribunas.)". ¿Hi hauria algú avui que s'estranyés que Enrique Múgica, Francisco Vázquez, Alfonso Guerra o Rodríguez Ibarra pronunciessin un discurs d'aquesta naturalesa? No, ni els hooligans de Zapatero, malgrat que aquests sempre ens volen vendre que són éssers marginals, insubstancials i exagerats. La realitat, però, és que són l'espantall que es fa servir per instal·lar-se en el conservadorisme mental i polític que permet el triomf de l'espanyolisme cañí de sempre.

Aquest nacionalisme espanyol aplega tant els ideòlegs del PP -per exemple Guillermo de Gortázar, l'historiador de capçalera d'Aznar-, com l'espanyolisme d'esquerres -a l'estil de Juan Pablo Fusi o dels orteguians renascuts-, tots els quals poden compartir sense problemes la idea que: "La Nación española hizo el Estado (en la época contemporánea muy claramente desde la Guerra de 1808 y las Constituciones y leyes posteriores) y no a la inversa. En otras palabras, hay Estado español porque existe una nación española y esto es algo que conviene recordar". Més cañí, impossible.