El Tribunal Suprem ha sentenciat que el català i el valencià són una mateixa llengua. Molt bé, però ja ho sabíem. Pensem-hi només un moment: si els criteris de diferència entre el valencià i el català s'apliquessin al castellà, hauríem de parlar de dotzenes de llengües diverses: el colombià, l'argentí, el peruà, el cubà, el val.lisoletà, el cordovès, i un llarguíssim etcètera.

Potser el fet té l'avantatge que, per segons qui, ara serà més evident el que s'està fent des de la política: impedir la unitat cultural dels Països Catalans, una unitat que fa pànic. Però el drama rau en el fet que la justícia ha trigat deu anys a decidir una cosa òbvia, i l'evidència que durant aquest temps s'ha minat i impedit sense pietat la coordinació de la cultura catalana que s'expressa en la nostra llengua. Per tant es guanya una sentència, d'acord, però ¿ara qui ens tornarà tot el que hem perdut?

En el món de Kafka el protagonista està sentenciat perquè no té altra alternativa que acceptar unes lleis absurdes que tenen propòsits ocults la finalitat dels quals és sobreposar al real una falsa lògica que nega el més evident. Aquesta història de la llengua valenciana, una història sòrdida i vergonyant, la va començar ja fa molts anys Fernando Abril Martorell, aquell ministre d'Adolfo Suárez, i després l'han explotada polítics sense entranyes d'uns quants partits. Ara la justícia diu que no tenien raó, però no els castiga ni imposa legalment el seny. Es tracta, doncs, d'una raó inútil, un cas més de Kafka pur que demostra fins a quin punt el real i el legal són dos perfectes desconeguts.