Dos bons amics políticament experimentats, aquesta setmana, i davant de la meva indignació per l'encalç espanyol contra el govern català democràticament legitimat i constituït, han coincidit a fer-me veure que un Estat és un Estat. Que aquí ens costa molt fer-nos càrrec de què és un Estat. Que no només no sabem actuar com ho faria des d'un simple funcionari fins a un ministre ensinistrat en un país amb Estat, sinó que mai no acabem de tenir prou consciència de què significa que els que en tenen facin un ús despietat del poder que aquesta fera ferotge proporciona. I tenen molta raó. Aquí, la intel·lectualitat ens entretenim a competir en jocs florals sobre una il·lusòria crisi de l'Estat i a criticar els qui en reclamen un de propi, mentre els que en tenen -siguin polítics, periodistes, bisbes, empresaris, artistes o recollidors de brossa- n'usen, abusen i hi confien sense perdre la flegma. De qui em torni a dir que els Estats estan en crisi, en faré xixines. Les reflexions dels meus amics, instantàniament, m'han fet pensar en aquell desafiament que llançava Carod-Rovira quan demanava el vot per a ERC amb l'argument tan aplaudit que és el que més faria irritar Aznar. I tant que s'han irritat Aznar i la fera de l'Estat, quan han vist que l'independentisme ocupava un lloc democràticament destacat a Catalunya! Cap feblesa, cap escrúpol, cap dissensió: tota la maquinària ha treballat ben greixada a favor de la unitat de l'Estat que defensaran per damunt de qualsevol voluntat, per democràticament que s'hagi expressat. Si algú vol denunciar ingenuïtats o insinuar arrogàncies, que comenci per la primera de totes: la de creure, com suposava Carod-Rovira i els que el vam votar, que allò que s'aconseguís democràticament seria temut i respectat per l'Estat. Santa Innocència, santa Llúcia i santa Rita!

Però en què més es nota que no sabem què és un Estat? Doncs en la indignitat amb què el president del nostre govern s'ha plegat a les directrius del secretari general d'un partit espanyol, Rodríguez Zapatero, que, per cert, d'ell sí que no sabem encara quina confiança democràtica mereixerà al seu poble. I es nota perquè, fins i tot quan s'ha de plegar a les exigències i capricis -a vegades, criminals- de l'imperi al qual està sotmès, un dirigent d'un Estat ho dissimula com si fos una demostració de grandesa. Mireu com Bush tracta Aznar, per tal que no es noti gens qui és l'amo i qui el vassall. En canvi, Maragall ha mostrat amb una transparència escandalosa qui és l'amo de veritat i ha indicat amb precisió a qui s'havia de demanar perdó.

No cal dir que també s'ha notat que no sabem què és tenir ambició d'Estat en l'aprofitament indecorós que alguns líders polítics han fet del conflicte per treure'n, de passada, algun benefici partidista. Per exemple, és el cas de CiU, que ha demostrat que no tan sols no té ambició d'Estat -no es pot dir que enganyin, en això- sinó que tampoc va sobrada de lleialtat patriòtica amb les institucions del país. Quina diferència entre la manera d'actuar de PP i PSOE quan els hi van els interessos del seu Estat, i la manera com reaccionen els partits d'aquí quan hi ha en joc el prestigi de la nostra comunitat autònoma, terme que cada dia és més fàcil sentir als nostres mitjans públics per parlar de la nació! CiU -feu memòria- ha estat capaç de fer costat al Barrionuevo dels GAL i ha salvat la vida política del PSOE dels Roldán, Vera i Corcuera o de les fugues d'informació del Cesid. Aquí sí que destacava un suposat sentit d'Estat que o ara s'ha perdut o llavors era l'emmascarament d'una feblesa inconfessable. Sí, és clar: jo també trobo que la legítima decisió de Carod-Rovira d'entrevistar-se amb uns membres d'ETA ha estat políticament imprudent; i, si hi hagués estat a temps, en les circumstàncies en què es va produir, li hauria desaconsellat que hi anés. I no és que jo tingui gaire més sentit d'Estat que el conseller en cap ara cessat, tot al contrari. Simplement és que sóc més desconfiat i, si voleu, em costa més fer-me il·lusions. Però al que no estic disposat és a perdre temps valorant la decisió de Carod-Rovira a partir de les conseqüències d'una acció que no són pas resultat directe del fet en si mateix, sinó de la imposició malèvola d'una interpretació determinada del fet. Perquè, és cert, l'entrevista amb ETA ha comportat una profunda crisi de govern que enfonsa unes il·lusions que, de totes maneres, ara s'han demostrat fins i tot més ingènues que no pas confiar que el diàleg porta la pau. Però, entenguem-nos: la crisi no l'ha creat l'entrevista en si, sinó la interpretació manipulada que n'han fet els aparells ideològics i polítics de l'Estat -particularment, els seus mitjans de comunicació, actuant a l'una-, que han imposat una versió per la qual tothom s'ha deixat arrossegar. A la Gran Bretanya, per exemple, Blair feia ministre per a Irlanda del Nord Mo Mowland, una dona que va assumir uns riscos enormes en el procés de pau a la Irlanda del Nord, dialogant amb l'IRA. Però ja se sap que el que sobretot diferencia Irlanda del Nord del País Basc és que la primera pertany a un Estat que, a més de reconèixer-li el dret a l'autodeterminació, en lloc de TVE té la BBC, amb directius que dimiteixen no pas per haver mentit, no, simplement per haver exagerat una informació.

Hi ha, encara, massa enigmes per descobrir, el més gran dels quals no és pas saber per què la policia no va detenir, si els tenia a l'abast, els perillosos membres d'ETA. Per a mi, l'interrogant a respondre és de qui va partir la idea-parany de convocar Carod-Rovira a una reunió que, pel que sembla, més que no pas una trobada secreta a Perpinyà, es va fer en un plató de Gran Hermano, ple de micros i càmeres. A veure si resultarà que passava com a l'Home que fou dijous de G.K. Chesterton, on el cap de la cèl·lula anarquista dissimulava la seva condició subversiva essent, alhora, cap de la policia londinenca!

Aquests dies he vist molta gent desanimada. Jo mateix he passat alguns moments de desconcert. A més, ens han atrapat amb la sentimentalitat tocada. Però atenció: aquest país pot resistir això i coses pitjors, com ha demostrat saber fer al llarg del temps. A més, ens trobem en un dels millors moments de desvetllament polític amb una alta sensibilitat nacional. I, mal que els pesi, som profundament i inequívocament demòcrates.

Acabo. Un altre amic m'ha escrit parlant d'unes reflexions del bisbe Desmond Tutu sobre com buscar la pau en l'esperit africà de l'ubuntu. Me l'ha definit dient que les persones som persones a través de les persones (umuntu ngumuntu ngabantu). Que som persones en la mesura que participem, pertanyem i compartim. M'encoratja dient que una persona amb ubuntu és oberta i accessible als altres, s'afirma en els altres, no se sent amenaçada, perquè té una seguretat que neix de saber que pertany a una col·lectivitat més gran que, si bé es degrada quan els altres són humiliats, s'enforteix quan els seus membres tenen un capteniment digne. I m'expressa la seva confiança que precisament la dignitat serà la garantia de la nostra supervivència. Que és gairebé el mateix que m'escriu el bon amic Santi: la lleialtat als amics és també una forma de lleialtat al país.