Tot i les dificultats d'imaginar una situació políticament més col·lapsada i socialment més tensa que l'actual, el cert és que al País Basc les coses cada dia encara poden anar pitjor. Així, la setmana passada era l'organització Basta Ya la que afegia llenya al foc infernal de l'assassinat del cap de la policia d'Andoain acusant el govern d'Ibarretxe de responsable de les morts d'ETA. I ahir dijous, ens llevàvem amb la sorpresa i el corresponent malestar posterior de saber que per ordre judicial, a més de detenir una desena de periodistes i responsables de l'empresa editora, la Guàrdia Civil havia clausurat el diari Egunkaria. El conflicte basc tornava a servir, amb intenció o sense, per tornar a tapar el balanç dels cent dies de pegots de quitrà a les costes gallegues.

L'Euskaldunon Egunkaria és -era- l'únic diari escrit totalment en basc, nascut fa tretze anys amb modèstia de recursos i fruit de les aportacions populars i de la iniciativa de setanta personalitats. Actualment, però, havia arribat a una difusió diària de 15.500 exemplars (dades de la OJD del 2001), cosa que, en proporció a la població de parlants en basc, és una xifra enorme. A més, ara disposava d'una redacció moderna i tecnològicament molt avançada. Precisament, fa just una setmana, amb companys periodistes d'allà i d'aquí, vaig tenir l'oportunitat de sopar a Donostia amb el seu director, Martxelo Otamendi. La preocupació que ens va transmetre durant el sopar, amb la passió que el caracteritza, va ser la de les dificultats de comunicabilitat del diari en llengua basca, en una lluita difícil entre la demanda social d'una facilitat expressiva que ell considerava empobridora i la defensa d'una riquesa lèxica per a la qual un aprenentatge lingüístic en molts casos exclusivament escolar potser no havia preparat prou. El debat, als catalans, ens sonava prou per saber de què parlava i quins paranys amaguen discussions com aquesta, que semblen merament lingüístiques i que, en canvi, tenen un fons ideològic evident.

Però tot l'encant del debat sobre una supervivència informativa en basc s'ha trencat amb l'habitual trencadissa que es produeix quan el toro espanyol entra a casa del terrissaire. Els ministres Mitjavila i Acebes s'oblidaven d'esmentar la presumpció d'innocència que també mereixen els suposats col·laboradors d'ETA, com ho oblidava el titular d'algun mitjà de comunicació. I fins i tot Mayor Oreja -les consignes estalvien haver d'esperar els judicis- estenia les responsabilitats de complicitat amb ETA al govern basc pel fet de ser un diari que rebia subvencions públiques. Aquesta gent envesteixen -de passada, també han tancat la revista cultural Jakin- fins i tot sense saber què tenen davant. Tanmateix, i més enllà de les hipotètiques responsabilitats dels detinguts, el que no es pot entendre de cap manera és el tancament del diari. És que ha delinquit, Egunkaria? ¿El tancaran quaranta anys a la presó, el diari, fins que se li podreixi tot el paper i la tinta? L'experiència mostra que, com en el cas d'Egin, al cap de cinc anys de tancament preventiu encara s'ha de celebrar el judici. Què tardarem a veure un altre cop al carrer Egunkaria?

Com a col·laborador de fa molts anys d'Egunkaria puc assegurar que es tractava d'un mitjà obert a totes les opinions. Sempre hi havia pogut mostrar la meva més radical condemna dels assassinats d'ETA i la valoració absolutament negativa de molt bona part de l'estratègia independentista radical. I cap problema. Cosa que no es pot dir, per cert, de l'altra banda de la barrera, especialment quan se sap que hi ha premsa d'aquesta de Madrid a la qual es té un respecte reverencial que ha fet norma de la no publicació de cap opinió que defensi la necessitat de diàleg al País Basc.

Escric el comentari amb la notícia en calent i no sé encara quina mena de reaccions provocarà la decisió del jutge. Potser m'equivocaré, doncs, i tant de bo. ¿Però trobarà Egunkaria la solidaritat dels qui diuen que estan a favor de la llibertat d'expressió? Si la memòria no em traeix -i mira que n'ha fet, de traïdors, la mala memòria- fins i tot durant el franquisme hi havia periodistes afectes al règim, segons la terminologia del temps, que eren sensibles als atemptats contra la llibertat de premsa. ¿N'hi haurà, d'aquests, ara? ¿I si n'hi ha, ens n'informaran o ningú no els escoltarà?

La notícia de les detencions de la Guàrdia Civil -es veu que fins i tot vetllen pels aspectes estètics de les operacions policials- coincideix amb la sol·licitud de petició de llibertat per manca de proves dels detinguts en la gran operació contra el terrorisme internacional que va portar setze ciutadans -uns quants banyolins, uns quants gironins...- d'origen àrab a la presó, també de matinada i de mala manera. Tots els sofisticats aparells electrònics per preparar explosius i els perillosíssims productes per efectuar un atemptat amb armes químiques sembla que finalment quedaran en detergent de rentar. ¿Es comprèn amb quin estat d'ànim s'enfronta la nostra confiança en la lluita antiterrorista i en el rigor democràtic a Espanya?