De cap manera no pretenc discutir ara la valoració positiva dels resultats de Televisió de Catalunya el 2002 que han fet els seus responsables. Per mantenir el liderat d'audiències en un terreny tan competitiu com el de la televisió es necessita una gran intel·ligència i una audàcia extrema que, per fortuna, la televisió pública de Catalunya ha conservat i renovat al llarg dels vint anys que ara celebra. I, si en aquest terreny manté el primer lloc, ni que sigui amb els adversaris trepitjant-li els talons però prenent-los distància, doncs fantàstic i felicitats.

Però si Televisió de Catalunya ha fet bé els seus deures des del punt de vista de la millora de la seva situació en el mercat, els qui no acabem de respondre de la manera que caldria esperar des del punt de vista de país, som els espectadors. Efectivament, les dades sobre els programes més vistos el 2002 assenyalen dos fets que considero molt alarmants. Primer, que allò que ha convidat els catalans i catalanes a una més gran comunió televisiva ha estat el programa de presentació del Festival d'Eurovisió i el mateix festival, l'emissió de l'11 de febrer d'Operación Triunfo i tota una tirallonga de partits de futbol en els quals jugava o bé la selecció espanyola al Mundial de Corea o bé el Reial Madrid, ja sigui amb el Barça o amb el Deportivo. Fins al lloc número 10 no trobem un programa propi, els Plats bruts de l'11 de juny. Ara bé, si la màxima comunió televisiva dels catalans fa posar els pèls de punta, quan es compara amb les preferències a l'Estat, et cau el món a sobre: pràcticament mirem el mateix, gairebé en el mateix ordre, només amb l'excepció que els partits més vistos del Reial Madrid no són contra el Barça sinó el Leverkusen i que allà no veuen Plats bruts.

L'alarma, doncs, és doble. D'una banda, perquè sembla impossible que havent arribat al segon mil·lenni de l'era cristiana, els ciutadans encara ens sentim atrets per espectacles com el Festival d'Eurovisió o l'Operación Triunfo, cosa que diu molt poc a favor de la condició humana i del seu procés de civilització. D'altra banda, perquè és desolador que no se'ns noti gens que som una societat diferent després de més de vint anys d'Estatut d'Autonomia i d'autogovern. Seria interessant -però no en tinc les dades- saber també què passa per edats, per nivell d'instrucció o per distribució territorial. És a dir, saber si aquesta homogeneïtat s'accentua o disminueix en les pràctiques televisives de les generacions més joves i alfabetitzades en català, o si qui garanteix les escasses diferències són les generacions més grans, amb menys estudis i territorialment situades en zones perifèriques. Tinc indicis per sospitar que la realitat, mirada al detall, podria ser més monstruosa que la seva percepció global.

És clar que, si volem consol, el podem trobar en el fet que només parlem de les puntes de màxima audiència i no pas de les regularitats quotidianes. Per dir-ho així, l'anàlisi del rànquing dels deu programes més vistos, només demostra que és l'exacerbació de la comunió televisiva la que ens espanyolitza de manera radical, mentre que un entelevisament més tranquil sembla que diversifica els gustos i, en aquestes condicions, la programació de la nostra televisió pública recupera el primer lloc d'entre la resta d'oferta. Però és un consol molt relatiu, no cal dir-ho. Que entre TV3 i K3/33 -les nostres- arribin a liderar la quota de pantalla amb un 28,4 per cent l'any 2002, no pot fer perdre de vista que l'altra 71,6 per cent de la quota de pantalla és tota a mans seves. És a dir que si consideréssim els resultats de TVC des del punt de vista de la competència entre un suposats productes tots igualment diferents, perfecte. Però si només considerem un tipus de diferència, per exemple l'ús habitual de la llengua catalana o una certa adscripció nacional catalana en els continguts, llavors tota la competència a TVC es podria considerar pràcticament un únic producte i la nostra perdria per golejada.

Ja he dit que no es tracta pas de disminuir els mèrits de TVC sinó tot el contrari: de valorar-los a la llum d'una competència desigual i d'una audiència la conducta televisiva de la qual es constitueix a partir d'unes referències dominants -lingüístiques, musicals, futbolístiques o polítiques, entre d'altres- que no són les pròpies del país. Hi ha, doncs, unes dependències que la població accepta passivament, quan no amb entusiasme, i que són les que encara fan més meritòria la quota de TVC. Meritòria, naturalment, si TVC la guanya precisament per la diferència que marca, no pas per l'aproximació passiva als criteris dominants de la resta i que deixarien de justificar-ne l'existència, com a vegades sembla temptada.

La situació em sembla ben clara: tal com demostra l'anàlisi del mercat periodístic i també del televisiu -potser la ràdio, un mitjà que podríem qualificar de proximitat, se n'escapa una mica més- el model polític espanyol actual, malgrat ser qualificat d'autonòmic, ha afavorit l'aparició o el creixement de forces centrípetes que han incrementat les dependències respecte del centre. Tant la concentració empresarial en pocs grups com l'espectacular increment de venda de premsa de Madrid al conjunt dels Països Catalans i especialment a Catalunya des de 1976 ençà, com les hegemonies mediàtiques culturals que vehiculen les cadenes de televisió espanyoles i, en definitiva, la seva capacitat per imposar les agendes informatives, estètiques, esportives, etc., constaten la paradoxa que l'autonomia regionalista ha acabat fent un gran favor a l'unitarisme espanyolista.

El cas és que aquí seguim sense tenir un mercat amb referències culturals pròpies que funcioni amb independència i tot el que queda resta captiu i ha de respirar per les poques escletxes que deixa el mercat cultural espanyol. El cas de la música, no només amb els cantautors clàssics sinó amb els Portet, Puntí, Toti Soler i tants altres excel·lents creadors i intèrprets, és clamorós: resten ignorats i viuen ofegats, al seu propi país, per un mercat foraster d'interès ínfim. Crítiques possibles a banda, aquí no falla TVC, el que passa és que tenim l'audiència captiva d'una pàtria mediàtica forastera. Llevat que aviat surti algú a convèncer-nos que com que Operación Triunfo es fa a Catalunya, també és cultura catalana, i així se'ns acabin els problemes de cop.