Sóc del parer que el tràngol de la reforma de l'Estatut tindrà conseqüències transcendentals per al futur de Catalunya. Ep! No ho dic pel mateix Estatut, sinó malgrat un Estatut en què de tot allò que els mateixos que l'havien redactat consideraven irrenunciable ja no en queda res. Tampoc no confonc transcendentals amb molt bones conseqüències. Però, certament, els límits de l'actual reforma hauran mostrat, molt clarament, els límits de les possibilitats de reforma de l'Estat i les incapacitats estructurals de la mateixa política catalana, i això posarà al descobert bona part de les actuals ingenuïtats, febleses, oportunismes i irresponsabilitats.

En particular, i primer de tot, crec que quedarà ben establert que allò a què alguns aspirem, i que quedava poc o molt esbossat en el projecte d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, no es pot aconseguir per la via d'una negociació política amb Espanya. O el moment no era tan històric com semblava o, si ho era, la història ha demostrat que en el model d'Estat espanyol no hi tenen cabuda les nostres aspiracions. Que se'n prengui nota.

Per tant, si mai hi ha una voluntat popular majoritària per a l'exercici de la sobirania política dels catalans, i els partits que la proposen no la traeixen a darrera hora, simplement haurà arribat el moment de prendre la gran decisió. La negociació vindrà després, per veure com es marxa de casa, qui s'emporta què i el règim de visites. Però una decisió sobirana, com el seu nom indica, no es pacta: es pren. Ningú no demana permís per emancipar-se sense pervertir el sentit de l'emancipació.

Segonament, penso que quedarà clar que l'Estatut no és la nostra Constitució, com en algun moment havia semblat que se somniava. Que som una nació queda dit de manera vergonyant en un preàmbul sense valor jurídic -per tant, no queda realment establert de cap manera- i, com era previsible, ni s'aconsegueix la sobirania fiscal ni cap altre dels atributs propis d'un país emancipat. I allò que millora, gairebé tot es podria haver aconseguit al marge de la reforma de l'Estatut, sense tanta dilapidació d'energies ni tanta erosió de la credibilitat política.

Encara més: tot allo que ara s'aconsegueix de més, caldrà veure com es tradueix en fets. Posem el cas de la consideració del català com a mèrit per obtenir plaça de jutge. Pendents de la nova llei que ho ha de regular, que ningú no es pensi que, amb l'Estatut, anirà als jutjats i ja l'atendran en català! O parlem de la gestió d'impostos: podria ser que, tal com ha quedat, es tradueixi -com ha estat fins ara- en una càrrega fiscal superior a Catalunya que encara ens faci menys competitius. I considerem la qüestió encara oberta de l'aeroport del Prat. No en tinc cap dubte: si finalment se'n cedeix la gestió a la Generalitat de Catalunya, abans d'un parell anys es privatitzaran tots els aeroports espanyols. S'admeten apostes.

Certament, i en tercer lloc, això no significa que els avantatges introduïts al nou Estatut no hagin de donar molta feina i durant molts anys als futurs governs regionals de Catalunya. Si no ens havíem acabat d'empassar el primer Estatut al cap de 25 anys, tampoc s'acabarà la feina del segon. I si, com sembla que sosté Pasqual Maragall, el nou Estatut ja satisfà de sobres les seves aspiracions per a Catalunya i Espanya, o si a Artur Mas i a Joan Saura els sembla que amb això ja es veuen amb cor de gestionar el país per fer-lo arribar on ells volen durant 25 anys més, cap problema. Jo no ho havia entès així, però potser tenen raó: som de tarannà resignat.

Sigui com sigui, tots els avenços aconseguits, suposats en el paper i qui sap si efectius a la pràctica, només tenen l'objectiu d'incrementar el poder de l'administració catalana i, si tot va bé, millorar la qualitat de vida dels catalans. S'ha dit fins a la sacietat que més que no pas objectius identitaris (negativament connotats), el nou Estatut responia a objectius socials: millors escoles, millor sanitat, millor justícia, millor incorporació dels nous immigrants a la societat...

D'acord: el pragmatisme dels catalans, no fos cas, sempre anirà al davant de les preocupacions que, tanmateix, ara són les pròpies dels ciutadans de la resta del món, com, sense anar més enllà, els espanyols, els britànics o els francesos. Em refereixo, és clar, a la identitat, la cohesió o la creació d'horitzons col·lectius. Lamentablement, de tots és coneguda l'escassa ambició d'alguns partits catalans i entenc que els objectius dits socials siguin un vesc per enganxar vagues -i volubles- voluntats polítiques cap a la sobirania.

En conclusió, crec que el nou estatut sera més l'expressió de l'actual impotència -de fet, una manera de mantenir (passeu-me el joc de paraules) l'Estatut-quo- que no pas una promesa de futur. Entretant, els experts demostren que la mida dels Països Catalans -Ramon Tremosa citava ahir aquí mateix els economistes Ohmae, Alessina i Spolaore, i de fa anys disposem en català dels llibres de Daniel Cohen en el mateix sentit- és la més funcional des del punt de vista del progrés econòmic en un món globalitzat. I el sociòleg Manuel Castells recordava abans-d'ahir a l'Ateneu Barcelonès que l'era de la globalització és també la de les identitats. De manera que, malgrat tot, hi ha bona notícia: potser no podrem comptar amb l'Estatut, però el vent el seguim tenint a favor.