Segueix sent molt difícil voler parlar d'un Estatut el contingut del qual encara és obert en molts punts d'allò que en podríem dir la lletra petita. I tot i que ara la lletra petita és prohibida als contractes, en política sol ser el darrer reducte dels experts per deixar sense efecte, o fins i tot capgirar, allò que diu la lletra grossa. Afegim-hi que no tots els experts en tenen la mateixa opinió i que ningú no es posa d'acord en les xifres, que sempre ha semblat que era la part més precisa de qualsevol tracte. D'aquí a la votació final pot passar de tot, i llavors encara vindrà l'aplicació del que està escrit. Quantes vegades no s'ha dit que una cosa era l'esperit de la Constitució, o de l'Estatut, i una altra la seva aplicació política. També en tindrà d'esperit -per invocar-lo- l'Estatut del 2006?

De fet, el debat estatutari ha estat, i segueix sent, un procés marcat per tot d'ambivalències. S'ha allargat més del previst, però sempre ha acabat amb presses. La informació ha estat confusa però ha anat acompanyada de declaracions contundents. Tothom demanava prudència i se'n parlava amb desmesura. El text havia de ser precís i n'ha sortit tot un missal. Havia de ser un Estatut que impliqués el ciutadà i s'ha de saber llatí per entendre'l. La defensa s'anunciava unitària i ha estat un joc de punyalades entre catalans.

Però sobretot, després de l'acord AL Parlament de Catalunya, ens hem passat uns mesos amenaçant les altres parts en la negociació sobre què era irrenunciable i fent-nos el viu sobre la possibilitat d'una retirada del text abans de fer rebaixes inacceptables. Tot per acabar renunciant a tot l'irrenunciable i argumentant que era millor acceptar el que hi havia que no pas tornar amb les mans buides. Som realment uns cracs de la política, els catalans.

Que no es llegeixi aquest article en clau partidista. El primer pas en la direcció equivocada el va fer el mateix president Maragall quan, immediatament després del gran acord al Parlament, ja ens deia que "alguna cosa devem haver fet malament", sense encara saber quina. Com aquell que, davant del mastegot sense explicacions, dóna per fet que deu haver actuat malament. Després, hem vist l'inefable Iceta seure, dialècticament parlant -i no sé si de facto-, a l'altra banda de la taula negociadora. Pel que fa a ERC, a gairebé tothom li queda el dubte de si, en el cas que Zapatero els hagués fet a ells l'escena del sofà -la política té molt de seducció-, no haurien arribat a un acord semblant al de Mas. I què es pot dir de l'extraordinària facilitat amb què Saura va acceptar l'acord Mas-Zapatero sense conèixer-lo! L'últim episodi, aquesta setmana, ha estat Pujol anant a Madrid a fer autocrítica catalana. Que en som de bons, a l'hora d'estalonar-nos nosaltres mateixos!

De Mas, l'únic que s'ha posat un peix al seu propi cove prenent-lo no pas de la cistella de l'Estat, sinó del cabàs de la part negociadora catalana, només cal escoltar la seva entrevista prèvia a l'acord a El matí de Catalunya Ràdio amb l'Antoni Bassas. Tot un model de contundència argumental, dignitat nacional i compromís polític davant del poble de Catalunya sobre allò que era irrenunciable i sobre quines eren les raons per les quals estaven disposats a dir que no. M'estalvio els comentaris i l'únic que m'agradaria veure és el mateix Mas encarat a les seves pròpies paraules.

No es tracta ara de passar comptes amb res ni ningú. La política sembla que dóna per al que dóna, i si en algun moment ens havia semblat que era un instrument de canvi més poderós, si n'hem desproporcionat el paper, tots en som responsables. A hores d'ara ja és clar que ni serem una nació segons la llei, ni podrem pactar directament amb l'Estat què en fa, dels nostres impostos, que eren les dues coses unànimement irrenunciables. El tema del saber català com a deure encara balla... Ara toca girar full i repensar-ho gairebé tot. Ho farem.

Quedarà el serrell del referèndum de l'Estatut, per acabar aquest serial melodramàtic. Els sís i els nos s'acabaran definint, i es donaran, en un sentit més tàctic que estratègic, segons quines siguin les posicions finals de cadascú. Deixem que els publicistes vagin pensant com afegir una mica d'èpica a la campanya per aconseguir que la gent cregui que s'hi juga alguna cosa. Per part meva, si les coses no canvien molt, és clar que no participaré ni a donar per bones les renúncies, ni a posar bastons a les úniques rodes que tot el pes d'un 90% del Parlament haurà aconseguit en el millor moment històric de l'Espanya democràtica. No faré el ploramiques. Però que no em demanin ni que ho celebri, ni que m'indigni.

ADDENDA. Llegeixo que una de les incògnites derivades de l'opa de Gas Natural (abans Catalana de Gas) sobre Endesa, ara ja confirmada, és la del futur nom que haurà de portar la companyia. Tinc una proposta que ofereixo a La Caixa, de manera totalment desinteressada. (De res.) Conservo d'una estada a Anglaterra, l'any 1993, un anunci a The Times de la companyia de gas i telecomunicacions Scottish Power. L'anunci porta com a il·lustració un card, l'emblema nacional dels escocesos, que degudament antropomorfitzat mostra uns enormes bíceps, i s'hi llegeix: "Mai no subestimis la força del poder escocès". Doncs això: què tal, prenent exemple, dir-ne Energia Catalana? El contrast d'una informació com aquesta amb l'agònic final del procés estatutari seria espectacular i potser salvaria el referèndum i tot.