Què hi tenen al cap els militars d'alta graduació de l'exèrcit espanyol, els alts funcionaris de l'administració de justícia o la intel·lectualitat espanyola, generalment professors d'universitat i periodistes influents, que no poden entendre allò que sembla elemental per a un català amb estudis mitjans? Què fa que el que és universalment respectable per als noruecs, els finlandesos o els danesos -països més petits que el nostre- com és parlar la pròpia llengua i ser-hi jutjats i ensenyats, sigui considerat una desmesura, un caprici folklòric o una imposició inacceptable quan es refereix als catalans? La resposta és elemental: hi tenen l'Estat.

Sí: militars, funcionaris i intel·lectuals tenen l'Estat al cap. I no qualsevol estructura estatal, considerada en termes generals, sinó la que dóna sentit a la seva vida, la que els alimenta -materialment i espiritualment- i la que els justifica: l'Estat espanyol. I l'hi tenen tan ben instal·lat, que no és com una mena d'accessori canviable, sinó que actua com a programari cerebral. De manera que és l'Estat el que els permet saber cap on han d'apuntar les armes, contra qui dictar sentències i quina és La Razón de ser i el Abc del seu (El) País i del seu (El) Mundo.

Un programari cerebral imposa una lògica de pensament que és considerada de sentit comú, natural i infranquejable, de manera que és impossible veure la realitat de cap altra manera. És per això que canviar un pensament d'Estat no és una qüestió de bona voluntat, de pedagogia, d'intel·ligència o de tolerància. Per canviar un pensament d'Estat, senzillament, s'ha de canviar d'Estat. Vull dir que només si canvien les estructures de l'Estat, canvia l'Estat que els seus servidors tenen al cap. Més que un afer de reflexió, de debat o de pacte, un canvi d'aquesta naturalesa s'assembla a una reprogramació. És com passar de l'MS-DOS al Windows XP. El cervell fins i tot pot ser el mateix -encara que treballi més lent- però l'organització del pensament serà radicalment diferent.

Això explica que el problema de les seculars incomprensions entre catalans i espanyols no sigui causada pels sentiments ni per la raó, encara que s'expressin així. El problema no és si ens entenem ni si ens estimem. És, fonamentalment, una qüestió política, de poder, d'estructura d'Estat. I cal reconèixer que la transició a la democràcia espanyola va tenir un èxit relatiu a l'hora de democratitzar l'Estat, però va fracassar a l'hora d'incorporar-hi la diversitat nacional que l'Estat espanyol s'ha esforçat, de fa segles i inútilment, a fer desaparèixer per sobreviure tal com és.

Entre els interessos de l'estat espanyol, doncs, no hi ha incorporat el del respecte a la diversitat nacional i cultural i cada cop que els catalans ens volem connectar a l'Estat amb un aparell renovat, com en qualsevol programa informàtic, surt el missatge habitual: "Perifèric no reconegut". I tot el sistema es bloqueja. Perquè des de la lògica del programari de l'actual Estat espanyol -i vull que se m'entengui bé-, tenen raó tant el tinent general Mena com el president del Suprem, el magistrat Hernando. És la Constitució qui estableix quina és la nació, de qui és la sobirania i qui la defensa, i és la Constitució qui fa del català, sense ni esmentar-lo, una riquesa a protegir, com les sevillanes o l'oruxo. La culpa no és del seu (mal) cap, sinó del seu Estat.

Si se'm permet abusar de la metàfora, la més elemental cultura informàtica ens permet saber exactament què cal fer en aquestes circumstàncies: cal desconnectar el perifèric, reiniciar la màquina i actualitzar el programari amb nous drivers. Si cal, llavors es pot tornar a connectar. I també es pot deixar de fer el perifèric, és clar, o connectar-se directament a Europa. En canvi, insistir a fer anar allò que funciona amb Mac amb un cervell que treballa amb Windows 95, és insistir a fer que el sistema es pengi. En concret: el problema de la connexió de l'Estatut v.2005 a la Constitució v.1978 no és només com voler endollar un cable USB 2.0 a una connexió en Port Paral·lel de 27 agulles, sinó pitjor. La qüestió és de programari.

I què hi portem, nosaltres, al cap? doncs, lamentablement, sovint també hi tenim una bona dosi d'Estat espanyol. En el nostre cas, a més, les conseqüències són molt pitjors, perquè ens bloquegem a nosaltres mateixos. És el que passa a molts empresaris que mentre parlen de liberalització i globalització dels mercats, segueixen encadenats, pel pensament d'Estat, a una lògica de mercat pròpia del segle XIX. També es posa en evidència quin Estat tenim al cap quan parlem en espanyol als nous i no tan nous catalans, donant la raó per la via dels fets al president del Tribunal Suprem: és a dir, condemnant el català a ser una llengua sense interès ni futur. I, no cal dir-ho, hi ha moltíssim Estat espanyol en l'actual programació televisiva, especialment als serveis informatius, que cada dia porten més l'Estat al cap.

Malgrat tot això, i de moment, l'arquitectura de la nostra maquinària no es troba còmoda amb el programari mental de l'Estat espanyol. I quan el nostre Parlament s'ha posat a pensar en una actualització del programari, li ha sortit amb uns requeriments bàsics que la Constitució v.1978 no satisfà. El dilema és dramàtic: o l'enorme desgast polític del debat estatutari a Catalunya no haurà servit de res i haurem de conformar-nos amb un Estatut v.1979.2 improvisat per vells programadors com Solbes i Chaves, o haurem de desar a l'armari la joguina que ens havíem comprat de novíssima tecnologia esperant que arribi un altre context polític una mica més històric que l'actual. Però la pregunta de fons és: què hi volem tenir, nosaltres, al cap?