Molts dels debats conceptuals en els quals estem atrapats no tenen el seu origen en una dificultat argumental sinó política. Vull dir que si hi ha coses que semblen confuses no és perquè ho siguin inevitablement, sinó perquè estan atrapades en una lluita de poders -o pel poder- que les ofega en una teranyina de significacions contradictòries. Un dels casos clàssics al nostre país és la vella discussió sobre què és cultura catalana, en català o als Països Catalans. I tot i que no sóc prou ingenu per suposar que amb un nou intent de clarificació conceptual quedarà tot entès, perquè ni un ni mil articles no resoldran la causa de la confusió, es pot mirar d'explicar la naturalesa del conflicte.

Començant pel més fàcil, la cultura que es produeix en un territori físic determinat -més enllà de la dificultat política del terme Països Catalans- és una qüestió relativament fàcil de discernir. Si un escriptor britànic fa anys que escriu les seves novel·les a l'empara del paisatge de l'Empordà, es pot dir que la seva producció cultural s'ha materialitzat en territori català, sí, però ningú no associarà la novel·la amb cap tradició cultural catalana -que no sigui la de saber acollir els forasters- ni amb cap lleialtat política nacional. D'altra banda, entre aquesta circumstància d'oferir fonda a un artista foraster i la producció cultural a terres catalanes que busca en el propi territori la inspiració i el compromís, hi ha totes les gradacions possibles. També aquí es fabriquen aparells electrònics de marca i tecnologia japonesa, posem per cas. Però la catalanitat d'aquests productes, per molt que aportin riquesa a la nostra economia, es limita a la circumstància poc o molt atzarosa que són produïts aquí.

Tampoc no sembla que sigui gaire complicat saber què és cultura en català. Aquí, l'ús de la llengua determina la pertinença. La qüestió no està exempta de matisos, per exemple quan es tracta de dir el nom de la llengua, amb ganes d'embolicar la troca. O bé amb les traduccions a la pròpia llengua que constitueixen un procés d'apropiació cultural molt interessant que fa que hi hagi literatura anglesa en català. La qüestió de la llengua, d'altra banda, és un marcador de pertinença en el terreny escrit i parlat, del qual s'escapen només de manera parcial la música i les arts plàstiques. En canvi, no se n'escapen el teatre, el cinema i la televisió, que solen ser parlats. Hi ha, doncs, cinema en català, ja sigui en la versió original, ja sigui en versió doblada. Fins aquí, anem bé.

El problema se centra en la qualificació de cultura catalana. D'entrada, cal deixar clar que no s'hi val a confondre-la amb cap de les altres dues categories proposades: ni amb tota la cultura feta als Països Catalans, ni amb tota la cultura que s'expressa en català, que són coses diferents. A més, la inclusió o no en aquesta tercera denominació s'entén que no diu res respecte a la qualitat intrínseca, el compromís polític o l'interès social, i que, com a tot arreu, hi ha de tot. Això sí: la noció de cultura catalana fa referència a dos factors principals que es poden debatre ad nauseam, simplement perquè depenen de criteris políticament oberts.

El primer és la vinculació amb una tradició de producció cultural de la qual es pouen estils i referències, o bé contra la qual hom es revolta, però que per aquesta mateixa raó en depèn. Per tant, hi ha música catalana en la mesura que se la pot vincular, totalment, parcialment o en contra, a una tradició musical anterior de perfil específic. Observi's, tanmateix, que es pot fer cultura catalana des d'un altre territori -pensem en els nostres escriptors a l'exili-, que es pot fer cultura nord-americana a Catalunya -Woody Allen en el seu proper film-, i no cal dir que una tradició cultural sempre pot empeltar una altra cultura o ser empeltada per una d'exterior: les tradicions són obertes i, a més, els creadors culturals solen trobar gust a transitar-hi -i transgredir-les- amb la màxima llibertat. Ara bé, també cal reconèixer que en la vinculació amb una tradició cultural, la llengua és decisiva, sent com n'és una portadora, transmissora i estabilitzadora de primer ordre.

Però el segon factor que determina la pertinença a allò que en diem cultura catalana té poc a veure amb el seu contingut i molt amb la capacitat política d'apropiar-se d'aquesta tradició. La cultura necessita el reconeixement local i internacional que li pot oferir el poder polític, i el poder necessita la legitimitat que li proporciona una tradició cultural nacional. Aquí i a tot el món. Es troben la fam (la necessitat material i simbòlica de l'artista) amb les ganes de menjar (l'ambició i el prestigi de la política), i tots d'acord.

Tot arreglat, és clar, si no fos perquè hi ha ambicions i potències polítiques de diferent proporció que entren en conflicte, i que hi ha artistes insaciables que tant els fa menjar del plat d'una cultura nacional com d'una altra, mentre els l'omplin. És en aquest sentit que el debat sobre què és cultura catalana no és un debat essencialista, ni de puristes contra cosmopolites, sinó que és un debat entre gent que té fam i gent que paga dinars, i, això sí, a vegades uns i altres es comporten com uns morts de gana.

La veritable qüestió, doncs, és pròpiament política: què diuen que és la cultura catalana? Què volem que sigui? I sabrem quin país, quina tradició i quin futur nacional -no pas cultural- defensa cadascú.