Francament: no sé si la impostura intel·lectual i política de l'actual reviscolament del nacionalisme espanyol anticatalanista, tant o més xafogós que el final de juny que hem acomiadat, mereix l'esforç d'una resposta enraonada. Especialment, si es vol evitar ser còmplice involuntari de les seves pretensions. Vull dir que, si ens punxen, deu ser perquè saltem, no perquè vulguin arguments. De manera que qualsevol resposta s'interpreta com la confirmació definitiva que han burxat on feia més mal. Tot plegat és massa conegut, massa tronat i massa oportunista per dedicar-hi unes forces que probablement necessitem per a empreses més grans i de més futur. I tanmateix, la contumàcia amb què provoquen, el desplegament de mitjans de què disposen i la diligència amb què els habituals hi concorren disciplinadament, també podria fer pensar que, si no diem res, és perquè ens estem tornant mesells. Ells envesteixen com els braus, però nosaltres, que fem bé d'esquivar-los dedicant-los una mirada impertèrrita com la del ruc que té altra feina que respondre als seus esbufecs, potser també caldria que els etzibéssim, de tant en tant, alguna guitza.

Perquè, siguem clars: l'actual desplegament de provocacions, que utilitza des del sermoneig reaccionari d'un Jiménez Losantos a la COPE fins al sociologisme impostat d'un Félix Ovejero a El País, per bé que es presenta com a antinacionalista i contrari a l'essencialisme identitari, en realitat, és pur espanyolisme anticatalanista. No hi ha res més ni res menys. Ni idees, ni arguments, ni raons: pura provocació identitària assimilacionista. És un anticatalanisme, això sí, construït sobre els fonaments sòlids -com han de ser, soterrats i no visibles- d'un nacionalisme espanyol que té la fortuna de campar-se-les tan tranquil, perquè té tot un Estat darrere per cobrir les espatlles d'una identitat nacional per la qual tota aquesta colla de propagandistes mai no ha hagut de lluitar.

A veure si ens entenem: la forma principal de coacció de l'Estat és la fabricació d'una identitat nacional per la via de la violència simbòlica, és a dir, a través de formes emmascarades però eficaces d'imposició que es poden permetre el luxe de presentar-se com el contrari del que són. Em refereixo a l'establiment d'estructures organitzatives i burocràtiques que defineixen espais tancats de comunicació i lleialtat, espais sotmesos a ordenaments jurídics centralitzats, i parlo de tota mena de formes de condescendència, de reconeixement i d'universalització, als quals destinen recursos materials i humans ingents. (Algun dia caldria que es calculi la inversió de l'Estat en els símbols de la nació -des de la monarquia fins al darrer premi nacional- i sabrem qui fa nacionalisme identitari de veritat.) Doncs bé: resulta que tota aquesta colla de suposats antinacionalistes de discurs postmodern però de trona i càtedra medievals no han denunciat mai ni han renunciat pas als privilegis que, posem per cas, els atorguen els seus sistemes "nacionals" d'oposició a càtedra, amb els quals organitzen les lleialtats acadèmiques. Ni han bescantat els premis "nacionals" de la seva nació ni les concessions dels premis Goya al cinema "nacional" amb què ens fan saber que estan encantats de conèixer-se. Ni han fet escarafalls a les sucoses subvencions de l'Instituto Cervantes per a la internacionalització de la cultura espanyola en espanyol, és clar. I s'apunten a la defensa patriòtica de la unitat de la seva llengua i al manteniment del seu espai "nacional" de solidaritat, que reivindiquen amb urc davant d'Europa. I, que se sàpiga, no han criticat mai l'hegemonia del seu espai de comunicació nacional, aconseguida amb tota mena de lleis proteccionistes. En canvi, a ells se'ls fa estrany que una universitat catalana pugui exigir el coneixement de la llengua del país als seus professors o que l'exigim als jutges que ens han de jutjar; es riuen dels nostres premis nacionals; consideren que no tenim dret a ser internacionalment presents amb una cultura diferenciada i pròpia; troben que malbaratem per a finalitats identitàries els diners que dediquem als nostres mitjans de comunicació públics i que, diuen, hauríem de dedicar només a polítiques socials, i, encara, consideren que la nostra "solidaritat" ni tan sols existeix com a tal, perquè es veu que no tenim país. En definitiva, ens neguen el dret a ser una nació, que consideren una quimera inflada artificialment per una classe política allunyada de la realitat social del país.

He dit que els seus arguments no mereixen atenció intel·lectual, i ho sostinc. Que ens neguin el fet de ser una nació, com feia Félix Ovejero fa pocs dies, amb l'excusa que "los catalanes tenemos raíces fuera", o per "demografia" (és a dir, per si s'ha nascut aquí o allà), i encara per l'hegemonia del cognom Garcia a les "províncies" catalanes, és per plorar... de riure. Com si ara diguéssim als nord-americans que no poden ser una nació perquè la majoria no són descendents dels antics pobles que d'altra banda prou es van ocupar de sotmetre a genocidi o a tancar a les reserves, o perquè als Estats Units s'hi parlen més llengües que l'anglès, o per si hi ha molts cognoms italians. Ja em diran qui és que té concepcions ètniques, si no racistes, de la nació. I, ¿vostès creuen que mereix cap atenció el retret pel cost de la celebració de l'Onze de Setembre i no diguin res de quant val mantenir la casa reial espanyola, o que trobin un disbarat els ridículs cinc milions d'euros anuals destinats a associacions que qualifiquen despectivament de "patriòtiques" i no esmentin els pressupostos ingents que ens costa el patriotisme espanyol que ens imposa l'Estat? Ho torno a dir: pura indigència intel·lectual, servida a les pàgines de diaris que diu que són seriosos.

Precisament, si la nostra condició nacional no apareix a les enquestes amb una expressió clara és, primer, perquè és permanentment posada en entredit. En segon lloc, la nostra voluntat nacional no s'expressa amb rotunditat identitària precisament perquè el nostre nacionalisme no és ètnic i, per tant, no té un perfil simple i fàcil d'identificar. A nosaltres no ens fa nacionals ni el naixement, ni la sang, ni el cognom. Els catalans som la nació menys identitària que existeix, per raons històriques i polítiques que coneixem bé -vull dir que, no ens enganyem, tampoc no són un mèrit propi!-, i, per tant, cap enquesta feta amb mentalitat de nacionalista espanyol mai podrà descobrir la nostra condició. Finalment, és cert que no som una nació en el sentit que no tenim cap Estat que políticament ho pugui certificar ni garantir. De manera que, efectivament, el projecte polític del nacionalisme català no sabem si mai es farà realitat. Però que els nostres enterramorts estiguin tan nerviosos i tinguin tanta pressa a soterrar-nos més aviat em convida a l'optimisme.

En definitiva, que, quan alguns exclamem que "som una nació", expressem l'existència d'una voluntat, d'un dret, d'un projecte, però no pas d'una realitat certificable. I si es pensen que perquè una enquesta recull que hi ha catalans que creuen que no som una nació -cosa que precisament mostra el nostre realisme polític- queda establert que ja no ho som, que prenguin til·la i paciència, i sobretot, que no es facin il·lusions.