En una setmana, més d'una hora i mitja de cua per acreditar-me com a soci d'Òmnium en l'assistència massiva i desbordada de socis a l'assemblea per escollir nou president, i més d'una hora i mitja a peu dret a l'alçada de plaça de Catalunya, sense poder avançar ni un pas de tanta gentada, per manifestar-me com desenes i desenes de milers de ciutadans -els trens del Vallès arribaven plens- contra el Pla Hidrològic Nacional (de la nació dels altres). Hom diria que als ciutadans se'ns va acabant la paciència davant del tracte autoritari, prepotent i provocador dels governants que diuen que ens representen però que es mostren incapaços d'escoltar les aspiracions legítimes dels qui els votem. I, en canvi, sembla que estem disposats a dipositar aquesta mateixa paciència en objectius amb més futur, més ambiciosos. Ara es va destapant allò que ja sospitàvem i havíem denunciat tantes vegades: el pretext d'un país que no estirava, en el terreny nacional o en el social -que cada vegada és més el mateix-, era una excusa de mal pagador. I ara sabem que, ja sigui en el cas de l'associacionisme cultural o en el dels nous moviments socials, l'acció de govern no és que no els hagi escoltat: és que els ha volgut fet callar. Les posicions de determinats sectors governamentals de CiU davant la candidatura renovadora d'Òmnium, o davant de les protestes pel Pla Hidrològic i, encara, els nervis mostrats per les possibles manifestacions de pressió davant la cimera europea, són la prova de la insensibilitat a unes demandes populars que, agradi o no, són l'avantguarda d'allò que els propers anys esdevindrà un clamor popular.

Particularment, els termes que aquests dies ha fet servir el president Jordi Pujol per referir-se als manifestants de diumenge passat és absolutament inacceptable: el pragmatisme pactista de CiU, que té més a veure amb la debilitat parlamentària del govern català que no pas amb la convicció respecte a la bondat tècnica i política del pla hidrològic al qual van acabar donant suport, els ciutadans no tenim cap motiu per compartir-lo i haver-nos-el d'empassar. El menyspreu en devaluar a priori les xifres de participació és d'una arrogància certament poc apropiada en un demòcrata que, quan li ha convingut, també ha recorregut al suport popular de les manifestacions sense ser gens estricte en el recompte d'assistents. I ha estat indignant el menyspreu amb què Pujol ha tractat els possibles manifestants davant la trobada europea d'aquest cap de setmana: que el model europeu tingui grans virtuts respecte d'altres de menys democràtics o de socialment més injustos no significa que no es tingui dret, precisament, a defensar-lo davant dels intents manifestos de posar-lo en perill o de demanar-ne aprofundiments i millores absolutament raonables i justificades. O és que només són legítimes les pressions que fan d'amagat els grans lobbies empresarials per reorientar les decisions de la Comissió o les que fan els Estats en la defensa egoista dels seus interessos nacionals i sense veritable ambició europea? I no és raonable denunciar la supremacia dels interessos del capital quan s'imposen davant dels de la persona? On ha anat a parar el personalisme humanista que representa que fonamentava la ideologia del president Pujol? Tan lluny és el president d'aquella societat que fa vint anys coneixia i sentia de tant de prop?

Encara pitjor ha estat el president espanyol, José Maria Aznar, és clar. Tota la posada en escena de mesures de seguretat delirants -com els avions F18 al Prat o els vaixells de l'armada al port-, acompanyada de declaracions obertament provocadores que han pronosticat aldarulls i paisatges desoladors per a la manifestació de dissabte, comencen a fer sospitar si el PP no havia calculat cínicament les possibles conseqüències negatives en la imatge de Barcelona i dels catalans amb la ubicació d'aquesta cimera a la nostra capital. Les protestes per les incomoditats creades als barcelonins sempre es podien considerar una mostra d'insolidaritat patriòtica, i si hi havia violència, podia ser associada a la imatge de Barcelona, i no a la de Madrid. Aznar s'ha dedicat a escalfar l'ambient de manera poc intel·ligent si no és que era de manera calculada, més a l'estil d'un irresponsable periodista esportiu, o d'un hooligan que no pas d'un president de govern. I l'estil ha estat el mateix en la delegada del govern central, García Valdecasas, en suposar que ETA i Batasuna aprofitarien les manifestacions per pescar simpatitzants. O en aquesta premsa madrilenya que anunciava la presència de mil bascos a la manifestació amb la qualificació gratuïta de radicals. Si no fos per la gravetat i la irresponsabilitat d'uns i altres, ens hi faríem un tip de riure.

Tot plegat -i per veure-ho de manera positiva- són, possiblement, els símptomes del final d'un cicle i l'inici d'una nova era. Uns nous temps en els quals l'arrogància dels vells polítics ja no serà entesa com a capacitat de lideratge, sinó que els obligarà a tancar-se dins de grans auditoris que ells mateixos s'hauran fet construir per representar-hi fantàstics espectacles on fer-se l'autobombo que la societat els negarà. Com a la cimera de Barcelona, on els representats democràtics s'han de defensar de tantes amenaces imaginàries que acaben aïllats de tot i de tothom. I llavors, amb humilitat, els nous polítics que emergeixin de la desfeta hauran de tornar a trobar les exactes proporcions del seu paper públic, al costat d'una societat civil organitzada i d'uns moviments socials potents a qui caldrà escoltar i atendre amb respecte al costat de les pressions que seguiran fent, com fins ara, els poders fàctics que defensen els interessos particulars del capital financer, de determinats monopolis sectorials o d'algunes organitzacions religioses. Al capdavall, aquests antics poders fàctics tampoc no tenen cap representativitat democràtica, i no hem sentit mai que els governats fessin tants escarafalls com amb l'arribada dels nous poders fàctics populars.

En aquesta nova era, els polítics que governin hauran de perdre l'arrogància i saber escoltar no tant sols les antigues organitzacions que es feien escoltar patrocinant directament o indirecta el joc polític, sinó tots els moviments associatius i populars que són capaços de fer hores i mitja de pressió multiplicades per centenars o desenes de milers de ciutadans. Com l'Òmnium que ara arriba, com els homes i dones de les Terres de l'Ebre quan s'han organitzat o com els ciutadans que volem una Europa ambiciosa de més justícia social. Els temps segueixen canviant, i a partir d'ara ja no hi haurà lloc per a l'arrogància política.