Qui? Doncs està ben clar: ells. Que n'aprenguin ells. Sempre són ells. Un dia va ser en Joan Laporta. Ho va dir davant d'una càmera d'aquelles que et segueixen unes quantes hores al dia. Era conscient del tot o no de la presència de la càmera? Estic convençut que ho deia sabent que hi havia la càmera. Que n'aprenguin. Fa poc ho vaig sentir a un jugador d'hoquei de la selecció dalt del balcó del Palau de la Generalitat. Que n'aprenguin.

Val a dir que jo no sóc partidari que les gestes esportives se celebrin en aquell balcó. Perquè és penós veure uns homes joves i vitals dient sou collonuts i altres profunditats per l'estil. Però he de reconèixer que el dia de la selecció catalana ho vaig veure d'una manera diferent. El mateix Ivan Tibau, el capità de la selecció, després d'un esgarip troglodític que em va fer témer el ridícul més espantós, va fer un parlament breu, intel·ligent i seriós: en vindran més, deia. I compte: vindran més copes guanyades per seleccions catalanes d'altres esports. L'ombra d'aquell inefable portaveu del govern espanyol de les canicas va volar, com un fantasma desolat, per la plaça de Sant Jaume i em vaig sentir confortablement satisfet.

Mai no m'ha agradat veure en Pujol al balcó del Palau en aquests casos. En canvi, aquell vespre hi vaig trobar a faltar en Maragall. No és que jugui a fer-me el descontent amb els uns i amb els altres; és que en Maragall em fa més por que una pedregada i em temo que, si les coses acaben essent controlades pel govern espanyol, ell dirà que no hi ha pogut fer més i mentrestant s'haurà guanyat la nostra simpatia fent-se la foto amb els jugadors, amb banderes independentistes incloses, i escandalitzant l'Acebes, cosa que m'imagino que li ve molt de gust. Esperem, vejam quina serà l'actitud del nostre president. Espanya, en aquests moments, està fent tot el que pot i bastant més per impedir que la selecció catalana d'hoquei sigui reconeguda oficialment a Fresno. Diu que no, però està exercint pressions molt fortes, fortíssimes. Tota la vida Espanya ha actuat i actuarà d'aquesta manera. El president Maragall té una dèria per l'Espanya plural que jo, atesos els precedents, no comparteixo per pur escepticisme. Malauradament, Espanya és una. I Catalunya una altra, si vol ser feliç. O si vol ser.

Fins i tot, al marge del que s'esdevingui a Fresno, també em reconforta sentir les disquisicions aristotèliques que fan a Espanya sobre com pot ser que als catalans els passi pel cap que una part pot competir contra el tot i altres subtileses semblants. I sobretot em fa feliç una cosa que no s'ha dit prou i que és en la zona del pinyol de la qüestió: el compromís personal dels jugadors i tècnics que han decidit tirar endavant amb la selecció catalana. Aquest és un gest valent que per a ells no té marxa enrere, ja que saben que o són de la selecció catalana o de cap altra. La meva més admirada enhorabona per aquest gest valent. Estic convençut que hi ha molts altres esportites d'elit que tindran una actitud tan decidida com la dels del ram dels patins. Però a uns quants, sobretot d'esports amb més incidència popular, se'ls arronsarà el melic, perquè s'estimarien més no haver de decidir per quina selecció opten. Els interessos econòmics, les pressions enormes que alguns reben, poden convertir la seva decisió, això ho hem de saber, en un acte de valentia. O no us heu fixat que en motociclisme han desaparegut les banderes catalanes dels motociclistes catalans a l'hora de celebrar les gestes? Però jo sé que a tot arreu hi ha gent valerosa.

Podem pensar que la presència de Catalunya als Jocs Olímpics i l'existència de diverses seleccions catalanes és un fet anecdòtic, simbòlic, al costat de la realitat sociopolítica. En discrepo discretament. És cert que hi ha molt de símbol en tot aquest fenomen, però també és cert que el símbol, a tot el món, aglutina realment els col·lectius. Ens acusen i ens acusaran de nacionalistes, però els qui ho fan sempre llancen la pedra des d'un altre nacionalisme: des del nacionalisme que llança pedres o tancs. Estiguem tranquils: ells només tenen la força.

Ho dic perquè em fa por que amb la redacció i aprovació del nou Estatut pugui passar una cosa semblant. El conseller Saura proclamava fa poc al programa d'en Bassas que al preàmbul del text hi constaria el fet que Catalunya no renuncia a exercir el dret a l'autodeterminació. I que s'apostarà per un Estat federal. Molt bonic. Però quan Espanya digui que no a aquest Estatut, què? Serem capaços de ser conseqüents i posarem en marxa l'exercici del dret a l'autodeterminació que algú ens prohibeix i, en conseqüència, els nostres parlamentaris proposaran als ciutadans una solució que molt probablement haurà de ser la proclamació de la independència i l'inici del procés de l'acostament a Europa com a país independent? Espero que, si es dóna el cas, els nostres polítics estiguin a l'altura de les circumstàncies. Tots.

Ara tenim l'ocasió, ja que en el litigi entre Kerry i Bush, per més que ens afecti no hi hem pogut actuar, de dir coses a Europa. S'acosta un referèndum. Des de fa poc, corre pel correu un e-mail que diu així: "Benvolgudes i benvolguts, fa uns dies, la comissària europea de Relacions Institucionals, la Sra. Margot Wallstrom, menystenia públicament en una comissió del Parlament Europeu la demanda que el català tingui la mateixa consideració oficial que altres idiomes europeus. Cal que aquesta senyora, d'origen suec, rebi tants missatges al seu correu personal que s'adoni que els catalans no som quatre muntanyencs que volem parlar una llengua petita i sense força política, sinó tot un poble civilitzat, culte i gran. Us proposem, doncs, que li envieu aquest missatge a la seva adreça personal a la Comissió:

To: margot.wallstrom@cec.eu.int
Subject: Catalan language
Dear Lady,
I'm a Catalan, a citizen of an European country without state. The same situation of other 10 milion (10 milion people!!) people living within the Spanish, French and Italian states. (How many people are in your country?: 7,2 milion) I'm very pleased that you, as a Swedish citizen, can address to the European Community in your own language. Maybe do you think that Finnish people should be forced to use Swedish? I cannot understand why you don't make an effort to help us, European citizens as you, to have the same rights. You were just luckier. Could you please explain it to me? Yours faithfully, (i aquí, la signatura)".

La iniciativa em sembla molt bona i us animo a seguir-la. És que em sembla molt bé que, si realment Europa no és sensible a les nostres demandes, tinguem el coratge, per més europeistes que siguem, de fer servir el nostre dret de dissentir públicament i que diguem no a aquesta entrada en aquesta Europa. És una manera de fer sentir la nostra veu col·lectiva. És que, si no, mai no sabran la nostra opinió! Amb modèstia, variant-ne una mica, només una mica, el sentit, jo diria que, si no coneixen la realitat o no la volen reconèixer... que n'aprenguin, tu.