No és la primera vegada que l'Institut d'Estudis Catalans mostra la seva preocupació per l'estat de la llengua. L'any 1990, per exemple, va aprovar una declaració on constatava "l'estat crític de la llengua en zones clau del territori -com ara Perpinyà, Alacant i Elx, la ciutat de València o l'Alguer-, on el procés de substitució lingüística sembla a punt de consumar-se, i les dificultats objectives amb què es troba el procés de recuperació en altres indrets, com el Barcelonès, el Baix Llobregat, Castelló de la Plana o Palma". La novetat de la declaració aprovada enguany és triple. En primer lloc, és una novetat metodològica: ara l'Institut projecta el seu pessimisme al conjunt de l'àmbit lingüístic, sense gaires matisos territorials, i potser per primera vegada enarbora el fantasma d'una "sentència de mort per al català". En segon lloc, és una novetat personal: versemblantment, la declaració aprovada pel ple de l'Institut va ser redactada per la Secció Filològica, encapçalada per dos lingüistes de reconeguda trajectòria optimista (Joan Martí i Francesc Vallverdú), que entre altres coses van signar l'any 1980 una rèplica al primer manifest catastrofista de la contemporaneïtat (el d'Els Marges). I en tercer lloc, és una novetat política: la nova declaració de l'IEC arriba quan encara no fa un any del canvi de govern a Catalunya.

La novetat metodològica és remarcable. Sobta que una institució tan prestigiosa emeti uns judicis tan contundents amb una base empírica tan feble. Això cal deixar-ho ben clar: l'Institut no presenta els resultats de cap investigació nova sinó que es limita a interpretar a la seva manera alguns indicis coneguts i, si convé, elaborats per a l'ocasió, entre els quals senyoreja el caràcter universal i unilateral de la norma d'adaptació al castellà, com si al nostre àmbit lingüístic tots els catalanoparlants es passessin sempre al castellà i cap hispanoparlant no es passés mai al català. En aquest punt, la declaració voreja la inconsistència: poc després de veure en el "canvi a la llengua estatal hegemònica" una possible sentència de mort per al català, l'Institut no pot evitar de reconèixer que en un territori tan "problemàtic" com la Regió de Barcelona el canvi de llengua que es detecta a les famílies no és a la llengua estatal hegemònica, sinó a la llengua regional subordinada. En aquestes condicions, dir que "els estudis recents semblen confirmar globalment un retrocés inquietant en l'ús social del català" fa més referència a la inquietud dels analistes que no pas a la situació analitzada.
Pel que fa a la novetat personal, si fos certa la hipòtesi que darrere de la declaració hi la Secció Filològica, haurien de ser Joan Martí i Francesc Vallverdú que expliquessin la seva nova inquietud. No podem descartar que el seu canvi de pensament vingui motivat per les seves converses amb un destacat membre de la Secció Filològica, ben conegut dels lectors de l'AVUI, gramàtic extraordinari que s'entesta a no posar el mateix rigor científic en les qüestions sociolingüístiques que en les sintàctiques.

En tot cas, la novetat de més suc potser és la política. L'Institut apel·la al compromís "dels governs autonòmics de les comunitats de llengua catalana" per al redreç de la situació, sense donar per fet que aquest compromís hi sigui del tot en el govern català. De fet, en clau catalunyesa, tota la declaració es podria llegir com un toc d'atenció al govern, que potser no ha complert les expectatives que hom hi va dipositar aviat farà un any. Diguem-ho així: la constitució del govern tripartit no ha estat un revulsiu per a la política lingüística ni per a l'ús social de la llengua. El govern ni tan sols ha aconseguit de fer visible el nou rang de la secretaria de Política Lingüística, que vist des de fora ha quedat reduït a un canvi nom i de departament de l'antiga direcció general. Si internament no ha reeixit a unificar la seva política lingüística, que continua fragmentada entre els diferents departaments, ex ternament el govern tampoc no ha revitalitzat una institució que podria tenir un paper clau en la concertació social d'aquesta política. La declaració de l'Institut acaba amb un seguit de demandes als responsables polítics, a les institucions de la societat civil, a la ciutadania, a les universitats, als professionals i a les empreses, que són gairebé punt per punt els actors que formen el Consell Social de la Llengua Catalana. En el seu programa, el PSC prometia "la creació d'un nou Consell de la Llengua Catalana, dotat suficientment i amb presència d'agents públics i socials, com a marc de debat i de construcció permanent del marc de concertació i consens imprescindible sobre la política lingüística"; ICV-EuiA proposava "impulsar la dinamització, les activitats, l'operativitat i la democratització del Consell Social de la Llengua Catalana, i el ressò públic de les seves activitats". ERC, en canvi, no en deia res. Potser l'error més gran del tripartit ha estat lliurar la política lingüística a un sol partit, en comptes de fer-la tripartida al seu torn?